Vida
De família menestral, tingué una formació autodidàctica: rebé nocions de música del seu pare, Esteve Garreta i Roig -rellotger i músic-, i de Ramon Novi -director de coral-. Actuà en la cobla i l’orquestra paterna i, més tard, després destada a Vilanova on aprengué l’ofici de rellotger, ho feu en el conjunt Quintet Garreta, mentre exercia de rellotger a Sant Feliu. Aquesta manera de viure convenia perfectament al seu temperament tranquil i li deixava temps lliure per a dedicar-se a la creació musical. L’ambient en què es mogué al Sant Feliu modernista fou el d’un cercle d’amics, gent rica i benestant, alguns dels quals estaven vinculats amb la indústria del suro. Gràcies a ells, especialment a Marià Vinyes, conegué no solament les grans partitures clàssiques i romàntiques, sinó també les més recents d’A. Bruckner, G. Mahler, R. Strauss i A. Schönberg. Garreta sortí de Catalunya únicament dues vegades: per a anar a París, convidat per l’antiquari francès Julien Rigaud -que casualment hi havia descobert uns enregistraments d’obres seves-, i a Munic, cosa que li permeté de conèixer directament l’obra wagneriana. La resta de la seva vida transcorregué a Sant Feliu de Guíxols, bé que es desplaçà sovint a Barcelona, on es relacionà amb el grup de l’Orfeó Català i el seu director Lluís Millet i, molt especialment, amb Pau Casals. Aquest últim, a més de ser admirador seu, l’encoratjà a escriure i donà a conèixer les seves obres a Barcelona, Madrid, París i Londres.
Garreta fou un músic romàntic i intuïtiu que s’expressà en un llenguatge musical ric en sonoritats contrastades. La manca de professionalització no perjudicà la qualitat de la seva música, basada en les emocions que li suggerien el mar i la seva terra. Després d’unes Impressions simfòniques per a orquestra de corda que foren estrenades l’any 1907 a Barcelona, fou conscient que no necessitava ni allunyar-se del seu camí ni cercar estímuls exteriors per al seu art. En una etapa posterior compongué Scherzo (1915) i Preludi mediterrani (1918), ambdues obres per a gran orquestra, fins a arribar a la Suite en sol o Suite empordanesa (1920), simfonia en quatre temps que exalta la comarca de l’Empordà i que fou premiada en la VIII Festa de la Música Catalana de l’Orfeó Català. L’obra, salvatge i càlida, despertà l’entusiasme de les millors audiències musicals i fou estrenada sota la direcció de J. Lamote de Grignon. Compongué encara Pastoral (1922), Les illes Medes (1923) i el Concert per a violí i orquestra (1925). En el camp de la música de cambra, escriví un Quartet per a piano, violí, viola i violoncel (1898), una Romança en la menor, per a violí i piano, Joguina, per a violoncel i piano, la Sonata per a piano (1923), premiada en el III Concurs Eusebi Patxot i Llagostera, i la Sonata en fa (1923) per a violoncel i piano, dedicada a Pau Casals i estrenada pel cèlebre violoncel·lista. Són remarcables aquestes dues sonates i d’una manera especial la de piano, una de les millors obres per a aquest instrument que s’han escrit durant la primera meitat del segle XX a Catalunya, el tercer temps de la qual és una sardana de paleta musical àmplia, que exigeix un instrumentista extraordinari com ho foren les pianistes Blanca Selva i Fanny Davies, que la donaren a conèixer a París i Londres. Garreta incorporà a la seva música simfònica i de cambra l’escriptura del neoromanticisme germànic. D’altra banda, convertí la música de la sardana en una forma apta per al concert i contribuí al seu coneixement en l’àmbit internacional. Des de Pubilla (1897) fins a La llar, la seva darrera sardana, n’escriví més de setanta-cinc, entre les quals destaquen Pastoral i Juny per la seva extraordinària qualitat.
Obra
Orquestra
Impressions simfòniques (1901); Scherzo (1915); Preludi mediterrani (1918); Suite empordanesa (1920); Pastoral, poema simfònic (1922); Les Illes Medes (1923); Concert, vl., orq. (1925)
Cambra
Quartet, pno., vl., vla., vlc. (1898); Romança, vl., pno.; Sonata per a piano (1923); Sonata en fa, vlc., pno. (1923); Joguina, vlc., pno. (1925)
Sardanes
80 sardanes, entre les quals: La pubilla (1897), La mosca, La rosada, La fada (1902), Matinada, Llicorella (1911), Dalt les Gavarres, Carmeta, A en Pau Casals (1920), Isabel (1920), La pedregada (1921), Pastoral, Nydia, Juny, La llar
Bibliografia
- Gaziel: Un estudiant a París i El cas Garreta, Obra Catalana, ed. La Selecta, Barcelona 1975
- Pellicer, C.: Juli Garreta, Biblioteca La Sardana, Barcelona 1926
- Pla, J.: Homenots, vol. XXI, ed. Destino, Barcelona 1972
- Vinyes, M.: Juli Garreta, Sant Feliu de Guíxols 1955
Complement bibliogràfic
- Pellicer, Canut: Juli Garreta: notes per a una biografia, Foment de la Sardana de Barcelona, Barcelona 1926
- Viñas i Dordal, Marià: Juli Garreta: l’home i l’artista, Imp. Aldus, Sant Feliu de Guíxols 1955