Format al Conservatori Superior de Música de Madrid, fou deixeble de Fernández de la Mora i de C. del Campo, amb els quals estudià piano i composició respectivament. Els anys 1923 i 1926 obtingué els premis de composició d’aquest conservatori. Membre de l’anomenada Generació del 27, la seva inclinació musical partia, d’una banda, de l’entroncament amb l’ideari nacionalista de Falla i, de l’altra, de la vinculació de la música espanyola amb les noves tendències musicals de l’avantguarda europea. El 1936, essent professor d’harmonia al Conservatori Superior de Música de Madrid, es veié obligat a emigrar a l’Argentina, país on residí fins a la seva mort. Si les primeres obres de Bautista denoten un intent de vinculació amb la tradició musical europea, el cert és que a l’Argentina hagué de plantejar-se novament la seva carrera compositiva pel fet d’ésser, allí, un veritable desconegut. No obstant aquesta adversitat, no abandonà el corrent nacionalista i fins i tot n’augmentà el pes en les seves composicions. Escriví música escènica, orquestral, vocal, de cambra i peces per a piano. Del conjunt de la seva obra sobresurten la Sonata concertante a quattro (1938), amb la qual obtingué el premi del Concurs Reina Elisabet de Bèlgica, i el ballet Juerga, estrenat a l’Òpera de París el 1929. Cal esmentar també la Simfonia núm. 2 (1957), que obtingué el premi del 150è aniversari de l’editorial Ricordi.