Vida
Fou el membre més important d’una família de músics alemanys, i s’inicià en la música amb el seu pare, Christian Ferdinand Abel (~1683-1737), viola de gamba de l’orquestra del príncep Leopold d’Anhalt-Köthen. En morir el pare, continuà els estudis a Leipzig (Saxònia), on fou deixeble de J.S. Bach. Del 1748 al 1758 fou viola de gamba a l’orquestra de la cort de Dresden (Saxònia), sota la direcció de J.A. Hasse, i allí coincidí amb Wilhelm Friedemann Bach. Arran de les guerres prussianes, el 1759 abandonà la ciutat i anà a Londres, on s’establí com a músic de cambra de la reina Carlota fins al final de la seva vida. Tanmateix, la seva activitat musical més intensa i transcendent es desenvolupà al marge d’aquest càrrec oficial. El 1765 s’associà amb Johann Christian Bach en la producció dels cicles de concerts Bach-Abel, uns dels concerts públics més famosos de l’època i que perduraren fins el 1782. Com a intèrpret, a més de donar recitals de clavicèmbal, fou un dels darrers virtuosos de viola de gamba. Compongué moltes sonates i peces de cambra per a aquest instrument, i també música instrumental d’altre tipus. Gairebé totes les obres de música instrumental, de caràcter més convencional, foren impreses en vida de l’autor ja que eren destinades a satisfer la demanda dels músics afeccionats de l’època. A més escriví alguns concerts per a piano, per a violoncel o per a flauta, tot i que la seva producció més important són les més de quaranta simfonies i obertures. A desgrat de les afirmacions del musicògraf Charles Burney sobre la traça contrapuntística d’Abel, resultat del vessant germànic de la seva formació, la seva orquestració es basà sempre en la predominança de la melodia superior acompa-d’un baix harmònic. Com les de Johann Christian Bach, les seves simfonies seguiren l’esquema formal de l’obertura napolitana -en tres moviments- i, al costat de determinats trets melòdics italians, també palesen clares influències de la música orquestral de l’Escola de Mannheim, amb una instrumentació sempre força reduïda. Aquestes obres impressionaren el públic londinenc i el mateix Mozart -que s’estigué a Londres els anys 1764 i 1765-, fins al punt que es feu una còpia per a estudi de la simfonia opus 7, núm. 6. La música d’Abel tingué una gran difusió arreu d’Europa, i esdevingué un dels puntals de l’evolució i de la consolidació de l’estil del Classicisme.
Obra
Orquestra
6 Obertures a 8 parts, op. 4 (1762); 6 Simfonies, op. 7 (1767); 6 Simfonies, op. 10 (1773); 6 Concerts, clvd./pno., conjunt instr., op. 11 (1774); 6 Obertures a 8 parts, op. 14 (1778); 6 Obertures, op. 17 (1783)
Cambra
6 Sonates, clvd., vl., fl., vlc., op. 2 (1760); 6 Sonates, vl./fl., vl., clav., op. 3 (1761); 6 Sonates, fl., b.c., op. 6 (1765); 6 Quartets, 2 vl., vla., vlc., op. 8 (1769); 6 Sonates, clav./pno., vl., op. 13 (1777); 6 Quartets, 2 vl., vla., vlc., op. 15 (1780); 6 Trios, vl., vla., vlc., op. 16 (1783); 6 Sonates, clav./pno., vl., op. 17 (1784)
Viola de gamba
34 sonates, algunes amb b.c. (1760); 27 Peces (1770)