Karl Philipp Stamitz

(Mannheim, Palatinat, 1745 — Jena, Turíngia, 1801)

Compositor, violista i violinista alemany, fill de Johann Stamitz.

Vida

Rebé les primeres lliçons de música del seu pare i, a la mort d’aquest, prosseguí els estudis amb altres mestres de la cort de Mannheim, entre els quals F.X. Richter. Des del 1762 fins al 1770 exercí de violinista en l’orquestra de la cort, posició que li permeté conèixer l’extens repertori de Mannheim. El 1770 es traslladà a París, on, l’any següent, esdevingué compositor i director al servei del duc Louis de Noailles. Participà en les audicions del Concert Spirituel de la capital francesa. A l’estiu del 1772 residí a Versalles, on compongué La promenade royale, la primera d’una sèrie de simfonies de programa. Més tard, sota el patrocini del duc de Noailles, actuà a Viena (1772), Frankfurt (1773), Augsburg i Estrasburg (1774). Cap al 1777 viatjà a Londres, i durant dos anys hi publicà un gran nombre de composicions de cambra. El 1779 es traslladà a l’Haia, on treballà com a solista de viola a la cort de Guillem V, príncep d’Orange. Fins el 1789 viatjà sovint per les principals corts centreeuropees com a solista de viola. Després de casar-se amb Maria Josepha Pilz, s’establí a Greiz. Les obligacions familiars i, especialment, la malaltia de la seva esposa l’impediren viatjar tant com hauria desitjat, però tot i així envià les composicions que li encarregaven les diverses corts europees. Posteriorment es traslladà a Jena, on ocupà els càrrecs de mestre de capella i de professor de música a la universitat, sense deixar la composició. Fou el compositor més prolífic de Mannheim, autor de més de cinquanta simfonies, trenta-vuit simfonies concertants i més de seixanta concerts (molts dels quals perduts). Les seves obres reflecteixen l’herència de Mannheim, i principalment un nou tractament de l’orquestra, amb efectes dinàmics, i amb seccions instrumentals i estructures temàtiques contrastades.

Obra
Orquestra

Més de 50 simfonies (entre les quals: La chasse, publ. 1772; La promenade royale, 1772; 6 simfonies publicades com a op. 13, 1777; Masquerade, ~1781); 38 simfonies concertants; més de 60 concerts per a una àmplia gamma d’inst. solistes (entre els quals: 15 per a vl., 10 per a cl., 7 per a fl., 7 per a g., 2 per a pnf., 7 per a vlc.); 2 obertures

Cambra

Prop de 80 duos (entre les quals: 30 per a vl. i vla; 15 sonates per a vl. i teclat); prop de 50 trios (entre els quals: 18 per a 2 vl. i b.; 6 per a fl./vl., vl. i vlc.); 34 quartets (entre els quals: 6 per a cl., vl., vla., b., publicats com a op. 8, 1773; 3 quartetti concertante, cl./vl., vl., vla., b., op. 12, publ. 1775; Quartet, re M, vl., 2 vla., vlc., publ. ~1775); 4 quintetti concertanti, c. (publ. 1774); 7 partites per a 2 fl., 2 ob., 2 cl., 2 fg., i 2 tr.; 6 minuets per a 2 fl., 2 tr., 2 vl., b.

Música vocal

1 missa, re M; diverses obres perdudes (entre les quals: 1 singspiel ; Dardanus, grand opéra ; 3 cantates per a v. solistes, cor i orq.; 4 arietes o escenes per a S. i orq.)