Fou reconegut per la crítica i el públic com un dels grups més importants de l’anomenat art-rock, rock progressiu o rock innovador, i captivà l’audiència hippy, que el convertí en el seu grup de culte.
Robert Fripp, guitarra i mellotron —un sintetitzador primitiu—, fou l’ànima de la banda i l’únic que sempre en formà part. Més d'una dotzena de músics passaren per la formació, els primers dels quals foren Adrian Belew (guitarra), Tony Levin (baix) i Bill Bruford (bateria).
El 1969, publicà In the Court of the Crimson King, un dels principals àlbums d'art-rock, ple de voluntat avantguardista, en una barreja que anava del rock al jazz, passant pel folk, la música clàssica i la música electrònica. La mescla tenia, a més, com a tret definidor el so del mellotron i les lletres apocalíptiques de Sinfield. En aquells moments, a més de Fripp, el grup era format per Michael Giles (bateria i veu), Greg Lake (baix i veu), Ian McDonald (mellotron i teclats), Judy Dyble (veu) i Peter Sinfield (lletrista i enginyer de llums).
El seu estil s’ha vist enriquit per les freqüents incursions de Robert Fripp en les músiques d’avantguarda, sovint en col·laboració amb Brian Eno.
Altres àlbums, realitzats amb diferents formacions, que reberen bones crítiques foren Islands (1971), Lark’s Tongues in Aspic (1972), Red (1974) i Three of a perfect pair (1984). L'últim àlbum de noves cançons publicat és The Power to Believe (2003). El grup ha enregistrat també recopilatoris i concerts en directe, els darrers dels quals són la gira del 2021 Music is our friend i Sheltering Skies (2024), una reedició del concert en directe que la formació va fer a Fréjus el 1982.