Inicià la seva formació musical de manera autodidàctica, però després de la Primera Guerra Mundial estudià musicologia a la Universitat de Copenhaguen i orgue al conservatori. El 1922 es doctorà a la Universitat de Viena amb una dissertació sobre G.P. da Palestrina i la dissonància. Entre els seus mestres cal destacar Carl Nielsen i Thomas Laub per la forta influència que exerciren en el seu desenvolupament com a compositor i musicòleg. A partir del 1920 ensenyà teoria al conservatori de la seva ciutat natal. Participà, des de diferents càrrecs, en la Societat Internacional de Musicologia (1927-54), formà part de l’equip de direcció del Conservatori de Copenhaguen (1932) i fou professor de musicologia a la Universitat d’Århus (1946), ciutat on fundà l’Institut de Musicologia, que dirigí del 1950 al 1957, any en què es retirà. Màxima autoritat en la investigació sobre Palestrina, fou una figura decisiva en la subsegüent valoració sobre la música del Renaixement italià. Realitzà una important aportació amb l’edició de música fins aleshores desconeguda, com foren tres volums de música religiosa italiana del principi del segle XVI i una col·lecció de danses venecianes. Destacà també amb estudis sobre música danesa. Les seves com posicions palesen la influència dels darrers romàntics vienesos, A. Bruckner i G. Mahler.