Krzysztof Penderecki

(Dębica, Tarnów, 23 de novembre 1933 — Cracòvia, 29 de març de 2020)

Krzysztof Penderecki

Ministerio de Cultura de la Nación Argentina (CC BY-SA 2.0)

Compositor polonès.

Vida i trajectòria musical

Estudià composició amb Franciszek Skolyszewski i, després, amb Artur Malawski i Stanisław Wiechowicz al Conservatori de Cracòvia (1954-58). Paral·lelament estudià a la universitat d’aquesta ciutat filosofia, història de l’art i literatura, i es graduà el 1958. Des d’aquest any exercí la docència al Conservatori de Cracòvia, d’on també fou rector des del 1972 fins al 1987. També impartí classes a Essen (Alemanya) en 1966-68. Fou director invitat en orquestres i festivals de música a l’estranger, i sovint dirigí les seves pròpies composicions.

Ja des del principi de la seva carrera compositiva fou un avançat creador d’amalgames sonores d’extraordinari efectisme. Després d’Epitafium Artur Malawski in memoriam, la peça de graduació estrenada el 1958, encara amb algun deix acadèmic, les següents obres que escriví ─Psalmy Dawida (‘Salms de David’), Strophy, Emanations─ presenten ja els trets bàsics dels anys seixanta, alguns dels quals mantingué al llarg de tota la seva trajectòria: ús de clústers, tècniques noves d’emissió sonora, tant per a les cordes com per al vent, perllongament de les notes i sobreposició a diverses altures dels sons i fins i tot experiències electròniques, amb una especial atenció al tractament de la percussió. També el tractament de les veus, sobretot en el terreny coral, té una importància decisiva en la seva obra, no tan sols per l’ús de tota mena de possibilitats vocals, sinó per la voluntat d’utilitzar textos vinculats al fet religiós o universalista.

Dedicà bona part de la seva producció a la música religiosa, entre la qual destaca la Passio secundum Lucam (1962-65), que obtingué un extraordinari ressò internacional. A la seva estrena a Barcelona el 1969, a Santa Maria del Mar, hi assistí el mateix compositor. Altres peces d’aquesta època com el Dies Irae (oratori en memòria de les víctimes d’Auschwitz, 1967), Utrenja (1969-71), el Magnificat (1974), el De profundis (1977) o fins i tot la seva primera òpera, Els dimonis de Loudun (1968-69), estan igualment immerses en el context religiós, en el qual excel·lí posteriorment amb el Rèquiem polonès (1984).

La seva obra orquestral, amb set simfonies de desigual valor, s’inicià al final dels anys cinquanta, i aviat arribà al cim amb partitures com Anaklasis, per a cordes i percussió (1960), Threnos (dedicat a les víctimes d’Hiroshima, 1960), Polymorphia (1961), Fluorescenses (1962) i De natura sonorisI i II (1966 i 1970). En l’obra concertant destaquen els diversos concerts per a violí, per a viola i per a violoncel. Durant els anys vuitanta i noranta, la seva música s’anà instal·lant en una còmoda reelaboració de les seves pròpies fórmules i en un impuls inventiu menys vigorós. Cal destacar l’òpera Die schwarze Maske (‘La màscara negra’, 1984, estrenada el 1986 a Salzburg), el Concert per a flauta (1992), el Concert per a violí núm. 2 (1995) o el Quartet per a clarinet i trio de cordes (1993).

Al llarg de la seva carrera, Penderecki evolucionà des d’una concepció renovadora i d’avantguarda (però ja interessada en les formalitats de la música antiga) a una escriptura molt més lligada a la tonalitat, però dilatant les formes i jugant amb les possibilitats tímbriques, sense oblidar el marcat paper expressiu dels instruments solistes. Potser fou en el tractament coral on encara mantingué algunes de les seves propostes dels temps de la Passió, que continuaren produint un gran efecte de contrast i d’expressivitat, característica que fou advertida per alguns realitzadors cinematogràfics, alguns dels quals empraren fragments de peces de Penderecki en alguns dels seus films. Cal esmentar-ne The Exorcist (1973, de William Friedkin), The Shining (1980, de Stanley Kubrick), Fearless (1993, de Peter Weir) i Inland Empire (2006, de David Lynch), entre d’altres. Compongué també la banda sonora d’alguns films, com ara Rękopis znaleziony w Saragossie (‘El manuscrit trobat a Saragossa’, 1965, de Wojciech Has), Je t’aime, je t’aime (1968, d’Alain Resnais) i Katyń (2007, d’Andrzej Wajda). També compongué l’obra electroacústica Ekechejria, per a la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Munic (1972).

Rebé el doctorat honoris causa de diverses universitats i nombrosíssims premis, entre els quals hi ha dos premis Grammy (1968, 2013), la Gran Creu del Mèrit d’Alemanya (1990), el premi Príncipe de Asturias de les arts (2001), el Praemium Imperiale del Japó (2004) i l’orde de l’Àguila Blanca de Polònia (2005).

Obra

Òpera

Die Teufel von Loudun (‘Els dimonis de Loudun’, 1969); Paradise Lost (1978); Die schwarze Maske (‘La màscara negra’, 1986), Ubu Rex (1991).

Oratoris

Passio et mors Domini nostri Jesu Christi secundum Lucam, per a soprano, baríton, baix, narrador, triple cor, cor infantil, orquestra (1965); Dies Irae oratorium ob memoriam in perniciei castris in Oswiecim necatorum inexstinguibilem reddendam, per a soprano, tenor, baix, cor, orquestra (1967); Utrenja, per a veus solistes, doble cor, cor infantil, orquestra (1969-71); Magnificat, per a baix, 7 veus masculines, 2 cors mixtos, cor infantil i orquestra (1974); Kosmogonia, per a soprano, tenor, baix, cor, orquestra (1970); Canticum canticorum, per a 16 veus i orquestra (1972), Salm “De Profundis” , dins la Simfonia núm. 7, ‘Les set portes de Jerusalem’ (1996).

Orquestra

Epitafium Artur Malawski in memoriam (1958); Threnos (Tren Ofiarum Hiroszimy) (‘Plany fúnebre per les víctimes d’Hiroshima’, 1960); Anaklasis (1960); Fonogrammi, per a flauta i orquestra de cambra (1961); Polymorphia (1961); Fluorescenses, per a orquestra (1962); De natura sonoris (1966); De natura sonoris II (1970-71); Actions, banda de jazz (1971); Simfonia num. 1 (1971); 2 Concerts violoncel i orquestra (núm. 1, 1971-72; núm. 2, 1982); Concert per a violí (1976-77); Adagietto (1979); Simfonia núm. 2 “Christmas Symphony” (1979-80); Concert per a viola (1983); Simfonia núm. 3 (1995); Simfonia núm. 4 (1989); Simfonia núm. 5 (1992); Segon Concert per a violí “Metamorfosi” (1995); Simfonia núm. 7, ‘Les set portes de Jerusalem’ (1996); Concert per a trompa “Winterreise” (2008); Concert per a violí, viola i orquestra (2012), Simfonia núm. 6 “Cançons xineses”, per a baríton i orquestra (2017).

Música vocal

Psalmy Dawida, per a cor i conjunt instrumental (‘Salm de David’, 1958); Dimensionen der Zeit und der Stille, per a 40 veus, 40 instruments de corda i percussió (‘Dimensions del temps i del silenci’, 1960); Stabat Mater, triple cor (1962); Magníficat, baix, 7 veus masculines, cor, cor infantil, orquestra (1974); De profundis, cor, orquestra (1977); Te Deum, veus solistes, cor, orquestra (1979-80); Rèquiem polonès, per a quatre veus, cor mixt i orquestra (1980-84, estrenada a Barcelona el 1986, i dirigida pel mateix compositor); Veni creator, per a cor (1987); Benedicamus Domine (1992).

Música electroacústica

Psalmus (1961); Brygada smierci (‘La brigada de la mort’, 1963); Ekecheira (1972).