Tot i que les composicions així designades s’estenen des de mitjan segle XII fins al principi del XVI, la major part daten dels segles XIII i XIV. El terme, de difícil delimitació semàntica, fou de vegades utilitzat de manera genèrica per a referir-se a qualsevol cançó. En el seu ús més específic se’n poden distingir dos tipus generals: el lai bretó, o lai narratiu, associat a temàtiques del cicle arturià i del qual no n’ha sobreviscut cap document musical; i el lai líric, composició musicada d’argument religiós o profà caracteritzada per la seva irregularitat formal, amb un esquema mètric i una música diferent per a cada estrofa (quan és divisible estròficament, cosa sovint impossible en els lais del segle XIII). Conreat pels trobadors i trouvères del segle XIII, el lai líric esdevingué una de les formes més complexes de la lírica medieval. La seva llibertat formal fou reduïda durant el segle XIV a un model relativament generalitzat de dotze estances o estrofes de doble vers, en el qual l’estructura mètrica i melòdica de l’última estrofa estava relacionada amb la de la primera, de vegades transportant exactament la mateixa música. Una de les seves principals carac terístiques era la repetició d’un mateix esquema melòdic en versos consecutius, generalment en parelles (aabbcc, etc.), anomenada responsio minor. Aquesta podia ser idèntica o amb finals diferents, ouvert i clos, com s’esdevenia en la forma instrumental de l'estampida. D’altra banda, la repetició de seccions més àmplies prengué el nom de responsio major, la qual es reduí al segle XIV a la repetició en la darrera estrofa de l’esquema de la primera. L’estreta relació existent entre el lai líric i el descort (discòrdia), forma trobadoresca provençal que també presenta habitualment un esquema heteromètric, ha portat a alguns estudiosos a identificar-los, utilitzant fins i tot l’expressió lai-descort per a referir-s’hi. També està relacionat amb la seqüència2 per la utilització de fórmules melòdiques reiterades.
Guillaume de Machaut (~1300-1377), seguint l’esquema dels lais inclosos en el Roman de Fauvel, del segle XIV, portà aquesta forma al seu punt més àlgid, amb claredat rítmica, evolució temàtica en la melodia i equilibri formal. En les seves composicions es poden trobar algunes de les fórmules preexistents i fins i tot adaptacions de melodies extretes de lais del segle XIII. D’altra banda, quatre dels seus lais són polifònics. A Alemanya es troba l’equivalent leich, un tipus de composició estructuralment anàloga al lai heteromètric francoprovençal desenvolupada pels minnesingern.