El seu moviment oscil·latori es genera amb la comunicació d’una velocitat inicial o cop (cas de les percussions, com el xilòfon, la marimba i el carilló) o d’un desplaçament inicial (és el cas de les làmines metàl·liques de la pinta d’una capsa de música). Comparades amb les cordes (que també poden ser percudides o pinçades), les làmines no necessiten una tensió addicional per a vibrar, ja que la seva pròpia rigidesa és suficient per a provocar el retorn cap a la posició mitjana característica del moviment oscil·latori. El fet de tenir amplària i gruix (dimensions en general negligibles en les cordes) augmenta els tipus de moviment que poden fer en comparació amb aquestes últimes. Així, no només poden vibrar transversalment com les cordes (en aquest cas el moviment de cada punt de la làmina és perpendicular a la superfície) sinó que també ho poden fer longitudinalment (expandint i contraent la seva llargària) i torsionalment (fent girar en sentits oposats diverses seccions). El moviment transversal és el principal responsable del so emès. Si el cop o desplaçament inicial no són gaire intensos i el punt on es produeixen es tria adequadament, es pot aconseguir que aquest sigui l’únic que participi en la vibració total.
Un cop fixat el material, els dos paràmetres d’afinació de les làmines són la llargària i el gruix. La freqüència fonamental del moviment transversal és més greu com més grans són aquestes dues magnituds. La resta de freqüències (o parcials) que componen l’espectre de la vibració transversal està molt lluny de formar una família harmònica, la qual cosa fa que el to dels instruments basats en làmines sigui menys definit que en els altres instruments. En alguns casos, com el xilòfon, es pot aconseguir una disminució de la inharmonicitat mitjançant el rebaix no regular de la part inferior de la làmina. La distribució de gruixos acaba essent un compromís entre el grau d’inharmonicitat i la fragilitat del material (les làmines massa primes poden trencar-se amb facilitat).
El material té un paper molt important en el timbre dels instruments basats en làmines. En general, un material homogeni (com la fibra de vidre o la fibra de carboni) té unes característiques més reproductibles i la inharmonicitat és més fàcil de controlar. En canvi, el ritme d’extinció del so (que prové de l’esmorteïment intern del material) és més ràpid que en la fusta. Per aquest motiu els músics solen preferir els instruments basats en làmines de Padouk o de palissandre.