Els seus orígens s’han de cercar en els cants de grups religiosos, com el que acompanyava Francesc d’Assís o les nombroses confraries de penitents i de laudesi (cantaires de laudes) que sorgiren a les principals ciutats. Entre els primers cants destaca el Càntic del germà sol, de sant Francesc, la melodia del qual desgraciadament no ha perviscut. Inicialment la lauda era un cant monòdic, inspirat probablement en els Miracles de Notre-Dame, de Gautier de Coincy (1177-1236), cançons al seu torn influïdes per les seqüències litúrgiques i les cançons trobadoresques. Més tard, al segle XIV, la lauda adoptà una forma polifònica. Tot i que restà al marge de l'ars nova, es conserven algunes laudes que no són més que adaptacions de ballate de Jacopo da Bologna, Nicolò da Perugia o Andrea da Firenze fetes al segle XV. En general, però, mostren una rigidesa homofònica i homorítmica derivada de l’antic conductus. Al segle XVI les laudes eren les úniques formes admeses en les celebracions piadoses dels oratoris, cantades abans i després del sermó; fou en aquest ambient on es transformaren a poc a poc en oratoris. En els llibres de laudes publicats entre el 1568 i el 1609 per als oratorians de sant Felip Neri es pot veure aquesta evolució: amb la introducció d’elements dramàtics, per la influència de les narracions bíbliques i del sermó, les laudes comencen a prendre forma de petits oratoris, bé que hi continua l’harmonització vertical i l’execució per tots els fidels, sense tenir en compte el diàleg. Quan l’oratori aconseguí el seu apogeu, moltes confraries, mancades de mitjans artístics i financers, continuaren interpretant les simples laudes. L’últim recull fou publicat el 1710. Caigudes en decadència cap a la darreria del segle XVIII, només se’n cantaven ocasionalment i encara avui el seu ús no s’ha perdut del tot.
f
Música