Normalment es tracta de la pronúncia de síl·labes amb diftong, amb doble o triple consonant, etc. És, doncs, un signe prosòdic sobreposat a un de musical. En la notació quadrada i moderna, els neumes liqüescents s’indiquen amb notes més petites que les altres; en paleografia hi ha diversos signes que varien segons l’escola (en els còdexs de Sankt Gallen els neumes acaben en un caragolí). El neuma afectat conserva generalment el nom propi (porrectus liqüescent, torculus liqüescent, etc.), llevat del podatus, que s’anomena epiphonus, i la clivis, que es diu cephalicus.
m
Música