L’origen de la paraula lliga el seu significat amb la poesia antiga destinada a ser cantada o acompanyada, la poesia lírica (del grec lyra, instrument de corda). Segons el que en digué la teoria grega de la poesia, el sentit d’aquest afegit musical era aprofitar l’extraordinari poder d’impressió de la música per a reforçar el propi poder d’afecció de la paraula: cantar, musicar el text, era fer més patètic el poema. El que s’anomenà ’òpera', ’teatre líric', 'drame lyrique', etc. nasqué -enfront del moralisme ascètic propi de la música eclesiàstica- com el projecte de redescobrir el secret del poder afectiu de la poesia lírica antiga, tal com apareix per exemple en el mite d’Orfeu. Això explica la reiterada escenificació dmite a l’inici del segle XVII. En posar música a aquest mite, es feia òpera sobre el mateix projecte de l’òpera: es cantava (es lloava) el poder antic del cant, es feia teatre líric (cantat, musicat) sobre el mateix lirisme.
El doble vessant de tots els termes lligats a aquesta arrel (líric, lírica, lirisme...), l’associat al simple fet de posar música a un text, de cantar-lo, i el lligat al sentit associat a aquest acte, s’anà diluint en cada un d’ells fins a fixar-los principalment en un dels dos aspectes. El terme ’lirisme’ perdé progressivament la referència al cant i a la música escènica i es concentrà en el sentit de l’expressivitat del caràcter melòdic de qualsevol música (vocal o instrumental); fins i tot s’arriba a reservar per a designar l’expressió de sentiments poc tempestuosos.