Molt abundants en la litúrgia bizantina, la missa romana ha recuperat les lletanies (en l’acte penitencial i en la pregària dels fidels) després del concili II del Vaticà. Fora de la missa, a Occident són conegudes les lletanies dels sants, que es canten en ocasions solemnes i constitueixen la part central i més característica de les anomenades lletanies majors, i també les lletanies menors, que acompanyaven les processons anomenades popularment "lledànies". Les lletanies majors, atribuïdes al papa Liberi (segle IV), es cantaven durant la processó de les rogatives (25 d’abril); les lletanies menors, d’origen gal·licà (segle IV) es cantaven en processó els tres dies anteriors a l’Ascensió. A la baixa Edat Mitjana foren creades noves lletanies i processons, sovint en relació amb cultes locals, entre les quals destaca la lletania lauretana (segle XII). Més tardanes són les lletanies del Sagrat Cor de Jesús (segle XVIII) o les de la Preciosíssima Sang (segle XX).
Totes les lletanies comencen amb unes invocacions a la Trinitat (Kyrie eleison) i acaben amb la triple invocació Agnusdei, seguida novament del Kyrie eleison. Musicalment són fórmules sil·làbiques que canvien de tema cada vegada que canvia el refrany (miserere nobis, ora pro nobis, te rogamus audi nos, etc.). Tant de les lletanies del sants com de la lletania lauretana, n’existeixen versions polifòniques, algun cop amb acompanyament instrumental, degudes entre altres a T.L. de Victoria, Palestrina, R. de Lassus, Hassler, Th. Tallis, C. Monteverdi o W.A. Mozart, gairebé sempre amb contrapunt nota contra nota o amb ben poques floritures. Modernament (1936) F. Poulenc compongué les Litanies à la Vierge Noire, per a veus blanques i orgue. Pel que fa a les lletanies diaconals de la litúrgia bizantina, destaquen les obres polifòniques eslaves dels segles XVII-XX, entre les quals cal esmentar les de D.S. Bortn’anskij, S.V. Smolenskij, M.E. Kovalevskij, P.I. Cajkovskij, N.A. Rimskij-Korsakov, M.A. Balakirev, etc.