Es tracta d’un tipus de cant, entre la declamació i el cant pròpiament dit (anomenat per alguns teòrics "cantil·lació" o "cantilenació"), que des d’antic fins a la introducció de les llengües vernacles en la litúrgia romana (1964) era la manera com els ministres del culte cantaven les oracions, les lectures, els prefacis, etc., i com encara es canten en les diverses litúrgies orientals. Cal cercar-ne l’origen en la lectura "cantada" de l’Escriptura a les sinagogues, amb l’influx, pel que fa al ritu llatí, de la lectio oratoria clàssica. Es tracta de melodies senzilles, gairebé rudimentàries, amb fórmules estereotipades per a les diverses parts de la frase:titulus,intonatio, flexa, metrum, punctum, interrogatio, conclusio; hi ha excepcionalment algunes lliçons més melòdiques, com ara les lamentacions (especialment les d’origen hispànic) i l'Oratio Jeremiae prophetae de l’ofici de tenebres i, sobretot, l'Exsultet de Pasqua.
f
Música