Vida
Fou un dels més prolífics i destacats representants de l’escola de madrigalistes italians de la segona meitat del segle XVI. Els seus madrigals, especialment els publicats cap al 1585, destaquen pels seus trets virtuosístics i per la gran capacitat de transmetre el rere fons psicològic del text. Estigué fortament influït per l’obra de Cipriano de Rore i d’Andrea Gabrieli. Fou el principal responsable de la reformulació del madrigal pastoral italià. Es formà a Brescia al costat de Giovanni Contino, que abans havia estat al servei de la família Gonzaga a Màntua. Cap al 1574 es traslladà a Roma, on estigué al servei del cardenal Cristoforo Madruzzo fins a la mort d’aquest, el 1578. Entre aquest any i el 1586 treballà, també a Roma, per al cardenal Luigi d’Este, a qui estan dedicats bona part dels seus llibres de madrigals d’aquells anys. El contacte amb Luigi d’Este li permeté mantenir també relació amb la rica vida musical de la cort de Ferrara, on sojornà entre el 1580 i el 1581. L’any 1588, després de viatjar per Itàlia durant un any, entrà al servei del gran duc Ferran de Mèdici a Florència i el 1589 col·laborà en les activitats musicals del casament del duc amb Cristina de Lorena. Aquell mateix any tornà a Roma, on serví diversos cardenals. Durant aquests darrers anys de la seva vida efectuà una llarga estada a la cort de Segismond III de Polònia, on estigué actiu entre el 1596 i el 1598. Mort prematurament a quaranta-sis anys, fou molt influent en els compositors de la generació posterior, especialment en C. Monteverdi, però també en els alemanys H.L. Hassler, H. Schütz i J.H. Schein i en els anglesos J. Wilbye, Th. Weelkes i J. Dowland. Durant la seva trajectòria tingué l’oportunitat de freqüentar les corts italianes més importants pel que fa al conreu de la música profana.
La seva produció fou molt rica i variada. Entre els anys 1580 i 1588 arribà a publicar divuit obres. Després d’un curt període en què es mantingué inactiu, entre el 1589 i el 1591, que coincidí amb la seva estada a Florència, reprengué l’activitat editorial, encara que amb menys intensitat. Entre el 1591 i la data de la seva mort donà a la impremta sis llibres. Conreà tot tipus de gèneres vocals, tant els madrigals profans com els motets de caràcter religiós. Les seves obres de joventut són, en general, molt més descriptives, alegres i vitals, mentre que les darreres produccions reflecteixen un caràcter molt més circumspecte i greu. En certa manera anticipa algunes de les convencions de la seconda prattica que Monteverdi s’encarregà de teoritzar i impulsar alguns anys més tard. No obstant això, el que defineix l’estil de Marenzio és la seva acusada personalitat i la dificultat d’encabir la seva producció multiforme en un encasellament massa estricte. La seva fama posterior es construí sobretot a partir dels madrigals de la primera època. Les seves obres guanyaren molt aviat una gran reputació i circularen àmpliament per tot Europa, i se’n feren nombroses reedicions. Alguns dels seus llibres de madrigals més populars circularen també en versions per a tabulatura instrumental i molts foren impresos en reculls antològics. El fet de passar molts anys al servei de l’aristocràcia eclesiàstica a Roma facilità que les seves obres, publicades principalment per editors venecians, arribessin ràpidament a la impremta.
Publicà nou llibres de madrigals a quatre i cinc veus, molts dels quals tingueren diverses edicions, fins a arribar a un total de divuit llibres. A mesura que la seva carrera anà avançant, adoptà els recursos expressius del madrigal més agosarat. Utilitzà la dissonància, el cromatisme i els procediments harmònics més avançats. Molts dels madrigals de la darrera època estan escrits i publicats formant cicles. En total, se’n conserven més de 400, compostos a partir d’una amplíssima varietat de textos. Les millors realitzacions corresponen als madrigals a cinc veus. Entre els literats predilectes de Marenzio cal esmentar Petrarca i J. Sannazaro, però també musicà poetes més moderns, com T. Tasso i G.B. Guarini. Una de les seves habilitats més destacades fou la capacitat de transmetre la peculiar sonoritat de la poesia italiana. L’any 1584 publicà a Roma un volum de Madrigali spirituali a cinc veus. També edità cinc llibres de composicions més senzilles, generalment a tres veus, relacionades amb el madrigal, com les villanelleIl primo libro delle villanelle (Venècia, 1584), Il secondo libro delle canzonette alla napolitana (Venècia, 1585), Il quarto libro delle villanelle (Venècia, 1587) i Il quinto libro delle villanelle (Venècia, 1587), que també foren reeditats en diverses ocasions. Es conserva, encara que incompleta, la música que compongué per a dos intermedi de la comèdia La pellegrina, de G. Bargagli, en ocasió del casament del duc Ferran. Escriví més de setanta-cinc motets, alguns dels quals són policorals. També se li han atribuït algunes misses. Un llibre de motets a quatre veus, Motectorum pro festis totius anni cum Communi Sanctorum (Venècia, 1585), i un altre amb composicions a sis veus amb el títol Completorium et antiphonae (Venècia, 1595) foren publicats en vida de l’autor, encara que el segon es considera desaparegut. La resta de la seva producció religiosa es publicà pòstumament: Motetti a dotze veus (Venècia, 1614) i Sacrae cantiones a cinc, sis i set veus (Venècia, 1616).
Obra
Música vocal
Il primo libro de madrigali, 5 v. (publ. 1580); Il primo libro de madrigali, 6 v. (publ. 1581); Il secondo libro de madrigali, 5 v. (publ. 1581); Il terzo libro de madrigali, 5 v. (publ. 1582); Il secondo libro de madrigali, 6 v. (publ. 1584); Madrigali spirituali, 5 v. (publ. 1584, versió ampliada, 1610); Il quarto libro de madrigali, 5 v. (publ. 1584); Il primo libro delle villanelle, 3 v. (publ. 1584); Il quinto libro de madrigali, 5 v. (publ. 1585); Il terzo libro de madrigali, 6 v. (publ. 1585); Il secondo libro delle canzonette alla napolitana, 3 v. (publ. 1585); Madrigali...libro primo, 4 v. (publ. 1585); Il terzo libro delle villanelle, 3 v. (publ. 1585, versió ampliada, 1600); Il quarto libro de madrigali, 6 v. (publ. 1587); Il quarto libro delle villanelle, 3 v. (publ. 1587, revisió 1600); Il quinto libro delle villanelle, 3 v. (publ. 1587); Madrigali...libro primo, 4, 5, 6 v. (publ. 1588); Il quinto libro de madrigali, 6 v. (publ. 1591); Il sesto libro de madrigali, 5 v. (publ. 1594); Il sesto libro de madrigali, 6 v. (publ. 1595); Il settimo libro de madrigali, 5 v. (publ. 1595); L’ottavo libro de madrigali, 5 v. (publ. 1598); Il nono libro de madrigali, 5 v. (publ. 1599)
Música vocal religiosa
Motectorum pro festis totius anni cum Communi Sanctorum, 4 v. (publ. 1585); Completorium et antiphonae, 6 v. (perdut, publ. 1599); Motetti, 12 v. (publ. 1614); Sacrae cantiones, 5, 6, 7 v. (publ. 1616)
Bibliografia
- Diversos autors: Luca Marenzio: poetica, stile e tecnica dell’opera profana e sacra: X Convegno europeo sul canto corale: atti e documentazioni, La Corale, Gorizzia 1980
- Engel, H.: Luca Marenzio, Leo S. Olschki, Florència 1956
- Arnold, D.: Marenzio, Oxford University Press, Londres 1965
- Meier, B. i Jackson, R., ed.: Luca Marenzio: Opera omnia, "Corpus Mensurabilis Musicae", 72, American Institute of Musicology, 1976
- Chater, J.: Luca Marenzio and the Italian Madrigal, 1577-1593, UMI Research Press, Ann Arbor 1981
- Mace, L.W.: The late madrigals of Luca Marenzio: studies in the interactions of music, literature, and patronage at the end of the sixteenth century, UMI Research Press, Ann Arbor 1991
- Janz, B.: Die Petrarca-Vertonungen von Luca Marenzio: Dichtung und Musik im spaten Cinquecento-Madrigal, Schneider, Tutzing 1992