En general, durant el seu període de vigència, qualsevol text poètic musicat de caràcter profà fou anomenat madrigal. Els textos són usualment de caràcter amorós i es caracteritzen per estar formats per una sola estrofa i per la rima lliure que alterna versos heptasíl·labs i hendecasíl·labs. En realitat, sota el terme madrigal tingueren cabuda molts tipus poètics diferents, des dels sonets i les canzone fins als poemes narratius en ottava rima. Una de les grans virtuts del madrigal és que se sabé beneficiar de textos de gran altura literària: Petrarca, Sanazzaro, Ariosto, Tasso i altres. Aquesta és la raó, en part, de la gran atenció que els madrigalistes posaren en la relació entre paraula i música, sempre atents a reforçar, a través de la música, el contingut expressiu del text. A mesura que avançà el segle el madrigal es convertí, cada cop més, en un gènere musical al servei del significat de la poesia. S’accentuaren els aspectes emocionals i dramàtics gràcies a l’ús de madrigalismes i al trencament de la simetria i de l’equilibri en favor de l’expressió. El llenguatge musical del madrigal fou igualment ric i variat. Els primers madrigals eren escrits a quatre veus, però ben aviat es generalitzà l’escriptura a cinc veus. L’estil musical del madrigal és el resultat de la combinació dels procediments de la polifonia imitativa francoflamenca i les formes homofòniques de la tradició italiana. Els escenaris de la interpretació dels madrigals foren tant les acadèmies i les festivitats públiques o privades com l’àmbit domèstic privat. A partir dels anys centrals del segle XVI es convertí en el gènere principal de la vida musical no religiosa, primer a Itàlia i ben aviat a tot el continent i també a l’Anglaterra isabelina. La potent indústria editorial italiana contribuí a aquesta ràpida i massiva difusió del madrigal. La primera generació de madrigalistes era formada per compositors francoflamencs actius a Itàlia, com Ph. Verdelot o A. Willaert, però aviat s’incorporaren al moviment músics italians com C. Festa, C. de Rore o A. Gabrieli. La plena maduresa arribà amb la generació de L. Marenzio, C. Gesualdo i, finalment, C. Monteverdi, que s’encarregà de fer passar el madrigal del món renaixentista al nou horitzó estètic i estilístic del Barroc amb la utilització d’instruments, la generalització del baix continu, el forçament del llenguatge harmònic i, en general, l’assumpció dels principis de la seconda prattica.
Bibliografia
- Einstein, A.: The Italian Madrigal, 3 vols., Princeton University Press, Princeton 1949
- Fenlon, I. & Haar, J.: The Italian Madrigal in the Early Sixteenth Century: Sources and Interpretations, Cambridge University Press, Cambridge, 1988
- Roche, J.: The Madrigal, Hutchinson, Londres 1972
Complement bibliogràfic
- Brudieu, Joan; Pedrell i Sabaté, Felip; Anglès i Pàmies, Higini: Els Madrigals i la Missa de Difunts, Institut d’Estudis Catalans, Departament de Música de la Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1921, 1981
- Querol i Gavaldà, Miquel: Madrigales españoles inéditos del siglo XVI. Cancionero de la Casanatense, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1981
- Oller i Benlloch, Maria Teresa; Palau i Boix, Manuel: Madrigales y canciones polifónicas: autores anónimos de los s.XVI y XVII: Archivo de la ISM Catedral de Valencia, Diputación Provincial de Valencia, Institución Alfonso el Magnánimo, Instituto de Musicología; Piles, Editorial de Música, Valencia 1958
- Fletxa, Mateu [El Jove]; Lambea i Castro, Marià: Il primo libro de madrigali, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1988