El terme madrigal aplicat a textos de caràcter sacre apareix per primera vegada en un llibre editat l’any 1563, un recull antològic de composicions devocionals: Musica spirituale: Libro primo di canzon e madrigali a cinque voci. El madrigal espiritual intentà combinar la pietat religiosa derivada del concili de Trento amb els artificis i els recursos expressius del madrigal profà. Estilísticament, la diferència entre ambdós tipus de madrigal és mínima. Molt sovint s’arribà a adaptar la música de madrigals profans a textos de caràcter religiós. Generalment els textos utilitzats són de procedència bíblica. Està relacionat amb la lauda spirituale i, com aquesta, tingué una funcionalitat paralitúrgica. La lauda, però, té una estructura estròfica i un estil molt més simples i homofònics. Amb el temps, el madrigal espiritual fou suplantat per l’oratori i la cantata. Els jesuïtes foren uns grans impulsors d’aquesta varietat del madrigal, que fou cultivada, entre d, per Palestrina, R. de Lassus, Ph. de Monte i G. Animuccia.
m
Música