Home de formació polifacètica, conegué R. Chapí el 1886, i en rebé les primeres nocions d’harmonia, instrumentació i composició. A partir d’aquell moment compongué un seguit d’obres líriques, com Agamenón, Las Euménidas o el drama líric El Cid. La seva obra simfònica, Sinfonía en Mi menor (1892), tingué una bona acollida. Conegué compositors europeus importants, com H. Levi i R. Strauss. Manrique de Lara s’interessà especialment pel cant popular, i realitzà nombrosos viatges a l’estranger per recollir i estudiar cants populars. Les seves crítiques musicals eren veritables confessions de dogmes estètics. Per damunt de tot, fou un defensor de l’ideari de Chapí, de qui fou el deixeble predilecte. Estudià i difongué en l’àmbit madrileny la ideologia i les obres de R. Wagner. El 1917 fou nomenat acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.