Marco Cara

cara de l’orgue
(Verona?, ~1470 — Màntua ?, 1525?)

Compositor, llaütista i cantant italià.

Vida

Del 1494 al 1525 serví a la cort dels Gonzaga, a Màntua, on ocupà diferents càrrecs musicals. Cap al 1502 viatjà per diverses ciutats del nord d’Itàlia com a intèrpret. Pietro Aaron i Baldassarre Castiglione mencionen en els seus escrits les seves habilitats com a cantant i llaütista. Tot i que compongué música religiosa -una salve a tres veus i set laudi sembla que són les seves primeres composicions- destacà, juntament amb Bartolomeo Tromboncino, com un dels grans compositors de frottole, el característic gènere italià del començament del segle XVI. N’escriví més de cent, i moltes arribaren a ser publicades per Ottaviano dei Petrucci. Utilitzà de manera molt lliure les formes i els patrons típics del repertori i l’obrí a la incorporació de materials de procedència diversa. La seva producció fou molt apreciada tant en vida com pòstumament. Les seves obres es continuaren editant en col·leccions de frottole durant força temps un cop mort. La major part dels textos de les seves composicions són anònims i la temàtica de l’amor cortesà hi és dominant. No obstant això, en les seves darreres creacions, especialment en les posteriors a la darrera antologia de Petrucci, del 1514, hi apareixen temàtiques més serioses. Utilitzà tota mena de formes mètriques, encara que la més usual fou la de la barzellette. En certa manera, algunes de les seves frottole són molt semblants al madrigal primerenc que començà a desenvolupar-se els darrers anys d’activitat del compositor. En molts aspectes la contribució de Cara pot considerar-se com una de les més importants del gènere madrigalesc. Tot i que es mantingué sempre dins la textura homofònica i l’estabilitat formal característiques de la frottola, en moltes ocasions, especialment en les darreres obres, ja hi eren presents els procediments imitatius, el tractament molt més lliure de les veus interiors i la varietat de formes característics del primer madrigal.

Obra
Música vocal profana

Prop de 110 frottole (15 d’elles també atribuïdes a altres compositors), la majoria a 4 v., entre les quals: Ala absentia (publ. 1506); Amerò, non amerò (publ. 1520); Caro sepulchro mio (publ. 1517); Chi me darà più pace (publ. 1504); Deh dolce mia signora (publ. 1507); Doglia che non aguagli; Donna habiati voi pietate (publ. 1507); Fugga pur chi vol amore (publ. 1507); Hor venduto ho la speranza (publ. 1504); In eterno io voglio amarte (publ. 1504); La fortuna vol così (publ. 1504); L’ardor mio grave (publ. 1507); Me stesso incolpo (publ. 1505); Non al suo amante (publ. 1526); Oimè el cor oimè la testa (publ. 1504); Perchè piangi alma (publ. 1531); Per fugir la mia morte (publ. ~1520); Piangea la donna mia (publ. ~1520); Se alcun tempo da voi (publ. 1513); Si bella è la mia donna (publ. 1531); S’io sedo al ombra amor (publ. 1506); Sonno che gli animali (publ. 1513); Tante volte sì, sì, sì (publ. 1514)

Música vocal religiosa

1 salvea 3 v., 7 Laudi (2 Ave Maria gratia plena, publ. 1508, una d’elles també atribuïda a Tromboncino; Ave victorioso e sancto legno, publ. 1508; O celeste anime sancte, publ. 1509; Salve sacrato e triomphante legno, publ. 1517; Sancta Maria ora pro nobis, publ. 1508, també atribuït a Tromboncino; Vergine immaculata, publ. 1508)