Vida
Estudià violoncel i composició al Conservatori de París. Exercí com a professor de l’Escola Normal de Música de l’esmentada ciutat, i com a director de l’Escola d’Art Martenot de Neuilly. Creà l’instrument electrònic ones Martenot, que presentà a l’Òpera de París l’any 1928, l’únic d’aquella època que encara s’utilitza. Molts compositors escriviren obres per a ones Martenot, com D. Milhaud, O. Messiaen, A. Jolivet, A. Honegger o E. Varèse, entre d’altres. El mateix inventor, juntament amb la seva germana Ginette, era concertista d’aquest instrument. També amb la col·laboració de Ginette creà el mètode Martenot, que encara s’utilitza per a la iniciació musical dels infants.
El mètode Martenot
El mètode pedagògic per a l’ensenyament de la música ideat per Maurice i Ginette Martenot pren el seu nom del llibre Méthode Martenot (París, 1952). Els seus objectius es poden resumir en els punts següents: fer estimar profundament la música, donar els mitjans per a integrar-la a la classe, posar el desenvolupament musical al servei de l’educació, afavorir el desenvolupament de la persona, donar mitjans per a canalitzar energies, transmetre la teoria indispensable, concretant-la en jocs musicals, formar auditoris molt sensibles a la qualitat, preparar musicalment i físicament els instrumentistes, desenvolupar la sensibilitat artística i els automatismes, d’acord amb les possibilitats receptives, i desenvolupar la imaginació creadora i l’expressió corporal.
El mètode Martenot comença per treballar el ritme, perquè és l’aspecte més primitiu. Per mitjà del gest s’aprèn a interioritzar-lo. Es tracta de treballar el ritme en estat pur, sense melodia. Parteix de fórmules rítmiques de quatre pulsacions amb expressió dinàmica, per mitjà dels reguladors (crescendi i diminuendi) i fa marcar gairebé sempre la pulsació amb el picament de mans mentre recita el ritme amb "la-la" o amb síl·labes rítmiques. Considera molt important que els exercicis de ritme s’interpretin a una velocitat de pulsació entre 110 i 120, perquè és el tempo natural dels nens. El mètode fa servir la tonalitat de fa M per a aprendre a afinar, partint del la, perquè és la tessitura més adequada a la veu dels infants, i treballa amb fórmules melòdiques de quatre pulsacions. Utilitza l’associació gestual per a representar de forma física el sentit ascendent o descendent de la melodia. La lectura musical està precedida de signes i gràfics associats amb el gest. Es considera important la creació d’automatismes. Les cançons són considerades la base de la formació musical: Martenot parla del cant lliure, o semiinconscient, i del cant obligat, o conscient, com a forma d’adquirir una correcta emissió de la veu i fomentar la memòria musical i el cant interior. La pràctica de la improvisació es reserva per a les etapes últimes de l’aprenentatge musical. La teoria aplicada és un concepte propi de Martenot, que creu en el valor del coneixement teòric sempre que estigui aplicat a la pràctica -en aquesta línia es troben els seus jocs didàctics-.
Bibliografia
- Martenot, M.: Méthode Martenot. Cahier 1A, 1B, 2A, 2B, 3., Magnard, París 1973/76
- Martenot, M.: Principios fundamentales de formación musical y su aplicación, "Colección Libros de Música", Ed. Rialp, Madrid 1993