Apareix per primera vegada al segle XIII, juntament amb la notació modal, concretament en el gènere organum. En la notació mensural equival a tres longe, cas en el qual es diu que la maxima és perfecta, o a dues longe, cas en el qual es diu que és imperfecta. S’utilitza gairebé sempre al final de la composició per a indicar repòs, o en les veus més greus que durant el Renaixement desenvoluparen el cantus firmus. Algunes fonts la denominen duplex longa. Es representa mitjançant un petit cap rectangular amb cauda descendent a la seva dreta; pot estar acolorida o ser blanca, segons que es tracti de música de l’època medieval o renaixentista. La seva pausa s’indica per mitjà de tres traços paral·lels si la maxima és perfecta, o de dos si és imperfecta; els traços s’estenen a tres o dos espais de pentagrama, segons si les longe a què equival són perfectes o imperfectes.
f
Música