Estudià al Conservatori del Liceu, on fou condeixeble del tenor Rossend Dalmau i d’Eduard Canals. Contemporani de Francesc Bonet i Napoleone Verger, fou considerat, juntament amb aquests, un dels hereus de l’escola de Manuel García; desenvolupà l’escola de coloratura hispànica i gaudí de molta anomenada a Europa. El 1869, "El Correo de los Teatros" recollia els nombrosos èxits de Vidal als teatres d’òpera d’Itàlia i França. Feu una estada a Constantinoble, on triomfà amb les òperes Marta i La sonnambula. Durant algun temps residí a l’Havana, on fou contractat com a cantant per Enrico Tamberlik. Assolí una gran reputació com a tenore di grazia. Establert a Milà, hi dugué a terme una important tasca docent i tingué entre els seus deixebles les sopranos Lucrecia Bori, Maria Llàcer, Rosina Storchio, Elvira de Hidalgo i Engràcia Pareto, que romangué dos anys sota la seva tutela abans de debutar. Cantà al Gran Teatre del Liceu durant la temporada 1875-76, i possiblement al Real de Madrid el 1881.