El recurs generalitzat a la paròdia en el període renaixentista fa que nombroses misses hagin estat compostes segons aquesta tècnica. L’obra que serveix com a punt de partida (sovint motets, chansons o madrigals) pot ser pròpia o aliena. Tenint en compte que una missa és notablement més llarga que, per exemple, un motet, és lògic que les parts parodiades es completin amb material original. Un exemple de missa paròdia el pot proporcionar la missa Veni sponsa Christi de G.P. Palestrina (publicada pòstumament), la qual utilitza el material del motet del mateix nom (aparegut el 1563), derivat d’una antífona gregoriana. L’inici del kírie utilitza el del motet, amb alguns canvis, i el final de l’agnusdei fa el mateix amb la seva conclusió. En aquests dos punts (i en diversos moments centrals de les diferents parts de la missa) és quan es pot parlar més clarament de paròdia: malgrat les modificacions, es tracta d’una adaptació del contrapunt complet a quatre veus. En molts altres moments de la missa s’utilitzen els elements motívics del motet en combinacions no aparegudes en aquest. Hom pot veure, per exemple, com la missa està unificada per la utilització al principi de tots els seus moviments (i d’algunes de les seves seccions) del motiu de cinc notes (re-si-re-mi-re) amb el qual comença el motet.
f
Música