Aquesta tècnica començà a ser utilitzada durant el gran simfonisme del segle XIX per autors com H. Berlioz o R. Wagner i com a recurs indispensable al final del Romanticisme, en obres orquestrals, i també en obres de música de cambra al principi del segle XX.
L’hegemonia germànica del tipus estàndard de plantilla orquestral i la seva utilització quant a elecció tímbrica instrumental que imperà a Europa a partir del Classicisme, començaren a trencar-se al final del segle XIX pel sorgiment de la música nacionalista, impressionista i els altres "ismes" del principi del XX que feren necessària la cerca i utilització de nous timbres que s’adeqüessin als seus propòsits estètics. Aquesta cerca i l’ús de mixtures es feren gradualment més expansius i també aplicables a obres de cambra per a conjunts instrumentals sense plantilla estàndard -com havien estat els trios amb piano, quartets de corda o quintets de vent en períodes anteriors-, motivat pels canvis i l’amalgama de llenguatges diferents que coexistien a l’inici de segle. Tot i això, la gran revolució tímbrica s’imposà en les obres no tonals, i algunes fins i tot es defineixen com a ’obres amb mixtures tímbriques’ quan contenen passatges concebuts com a pedals de blocs sonors en un mateix registre i s’alternen amb altres registres per a originar el contrast.