El terme s’utilitza principalment en el context de la forma sonata i s’aplica a aquelles obres en què el grup secundari presenta el mateix tema (o una versió variada) que iniciava el grup principal. Aquesta pràctica, que s’identifica principalment amb J. Haydn (Simfonia ’Londres', núm. 104, I Allegro), tot i que també es pot trobar en altres autors (W.A. Mozart, Trio en si?, KV 502, I), no exclou que en el decurs del mateix grup secundari o bé en el grup conclusiu aparegui un nou material temàtic. En aquest sentit, una sonata considerada monotemàtica no implica la presència exclusiva d’un únic tema. D’altra banda, també s’utilitza el terme monotemàtic per a caracteritzar formes imitatives basades en un únic material temàtic, com ara una fuga o alguns ricercari.
m
Música