Tot i haver-n’hi un tipus per a solista, era usualment una dansa de grup, en què els ballarins, amb la cara enfosquida i campanetes a la roba, representaven un enfrontament estilitzat entre moros i cristians. Alguns autors, no obstant això, remeten el seu origen a antics ritus de la fertilitat. Per la seva ampul·lositat era sovint interpretada com a cloenda de representacions i festes populars. Al final del segle XV es ballava en els intermedi i les processons de carnaval. A partir del XVII s’introduí com a ballet o pantomima dins l’òpera, com es troba en el final de L’Orfeo, de C. Monteverdi. La morris dance anglesa, ja present al segle XIV, n’ha estat considerada una variant, com també el matasin a França. Al Pallars existeix el ball de la morisca, per a una sola parella. El terme designa també un tipus de villanella vocal isorítmica popular al segle XVI, que parodiava els africans establerts a Venècia i Nàpols.
f
Música