D’origen alemany (absolute musik), el terme sorgí de les controvèrsies que durant el segle XIX enfrontaren compositors, crítics i filòsofs. Wagner l’utilitzà per a condemnar la música mancada -segons ell- d’una sòlida base poètica o dramàtica, Eduard Hanslick, contràriament, l’emprà per a alabar un tipus de música en estat de puresa inicial, abans de subordinar-se al text (cançó, si el text és explícit; poema simfònic, si és implícit, a manera de programa), al drama (òpera) o fins i tot als requeriments de l’expressió emocional. Cap música no pot ser absoluta si es vol entendre en termes extramusicals. La música absoluta per excel·lència és, doncs, la instrumental.
Bibliografia
- Dahlhaus, C.: Die Idee der absoluten Musik, Bärenreiter, Kassel 1978
- Eggebrecht, H.H.: Absolute Musik, dins Riemann Musik Lexicon, Schott, Magúncia 1967