Tot l’arxipèlag presenta com a tret comú l’extinció total de la població i la cultura indígenes, de tal manera que, a diferència de la zona continental americana, no es pot parlar de música indígena antillana. La música antillana, per tant, s’ha creat com a resultat d’una continuada transformació criolla amb l’aportació principal d’elements culturals dels colonitzadors europeus, sobretot espanyols, anglesos, francesos, holandesos i portuguesos, també dels esclaus africans i, en menys proporció, de treballadors asiàtics, especialment xinesos.
Les influències musicals africanes es perceben en diversos aspectes: en el ritme, on destaquen l’ús de les síncopes i els grups rítmics complexos; en les escales, algunes encara de clara ascendència pentatònica anhemitònica complexa; en la forma, amb l’ús predominant de patrons responsorials on s’alternen un solista i un cor; i en l’estil de cant, on un tret característic és l’ús preferent del registre agut de la veu. Les influències musicals europees es concreten, d’una banda, en el model de colonització basat en la religió, que ha estat la via principal de penetració de la polifonia tonal en el repertori popular. D’altra banda, la influència europea també s’estengué a través de la difusió d’un ampli repertori profà, sobretot de danses, i dels instruments musicals que les acompanyen.
En el mestissatge d’aquests elements i, més endavant, en la fusió de diversos estils, es generaren exuberants mostres de cultura popular: la guajira, l'havanera, la conga, el mambo, el cha-cha-chá, el latin jazz, el mento, el rock steady, el reggae, el calipso, la bachata, el merengue, etc. Molts d’aquests gèneres i balls tenen avui una trajectòria de tornada, en el sentit que influeixen en la música popular dels antics colonitzadors.
Bibliografia
- Leymarie, I.: Músicas del Caribe, Ediciones Akal, Madrid 1998
- Nettl, B.: Música folklórica y tradicional de los continentes occidentales, Alianza Editorial (AM.22), Madrid 1996