El terme es fa servir generalment per a designar un conjunt de músiques populars provinents bàsicament d’Irlanda, Escòcia, Gal·les, l’illa de Man, Bretanya (França), Galícia, Astúries i també d’alguns llocs del Canadà. Pel que fa a Galícia, aquest concepte ha trobat un terreny ben adobat en la visió idealitzada de la cultura celta que ha caracteritzat el nacionalisme gallec des de la segona meitat del segle XIX. Aquesta tendència també s’observa a Astúries, tot i que d’una manera menys marcada. Així com els historiadors tenen clar que el terme celta referit a la població de la Gran Bretanya d’origen no anglosaxó s’ajusta ben poc a la realitat, musicològicament tampoc no es pot parlar, ara per ara, d’una música celta. De fet, el folklore musical dels habitants de parla celta no difereix gaire del repertori anglès dels segles XVIII i XIX. Això no ha impedit, però, que al segle XX, al llarg de diverses dècades, s’hagi anat configurant un cert estil musical etiquetat com a música celta, de caràcter marcadament urbà però amb elements morfològics procedents principalment de les músiques tradicionals locals, que no dubten a sotmetre’s a reeixits processos de fusió i a servir-se també de les noves tecnologies.
La recuperació de la música celta s’inicià a Irlanda al final dels anys seixanta i principi dels setanta del segle XX, amb pioners com Sean O’Riada i el seu grup The Chieftans. Durant els anys vuitanta experimentà un gran impuls, especialment per part d’irlandesos, bretons i escocesos, tot estenent-se també per aquells altres països identificats amb la tradició celta. D’aquesta manera s’anà creant una mena de comunitat imaginària que fomentà l’intercanvi musical entre els diferents grups d’aquests països i dugué, també, al sorgiment d’una potent xarxa de la indústria cultural, que aviat integrà altres països del món amb població descendent d’immigrants irlandesos i escocesos, com ara els Estats Units, el Canadà i Austràlia. Durant els anys noranta del segle XX, la música celta esdevingué una prolífica etiqueta comercial amb abundant producció discogràfica. Els escenaris més propis dels seus intèrprets són bars, pubs o night-clubs, però també tenen molta importància els nombrosos festivals que se celebren, per exemple, a Anglaterra, Escòcia, Irlanda, França, Galícia, Bretanya i als Estats Units.
Des del punt de vista morfològic, la música celta s’identifica força amb el pentatonisme, tot i que quan s’usen aquest tipus d’escales es presenten generalment dins estructures harmòniques heptatòniques pròpies de l’escala temprada. Hi ha també una clara preferència a cantar a l’uníson, a l’estil tradicional irlandès (sean nos) o bretó (kan ha diskan). Els instruments usats són ben variats, però n’hi ha alguns amb una forta càrrega simbòlica, especialment l’arpa i la cornamusa. Les flautes, com ara la travessera de fusta i la irlandesa o whistle, són força emprades, i entre els cordòfons hi ha el violí, la cítara, la mandolina i fins i tot el bouzouki grec. Aquest instrument, el començaren a tocar a Irlanda, durant els anys setanta, músics com Johnny Moynihan, Andy Irvine o Alec Finn, amb tant d’èxit, que actualment molts grups l’han adoptat; es construeix segons un nou model irlandès amb lleugeres modificacions amb relació a l’original grec. Dins dels membranòfons, el bodhrán, un tambor de procedència irlandesa que es percut amb la mà o una baqueta, constitueix l’instrument més característic.
Entre els nombrosos músics i grups de música celta destaquen The Clancy Brothers, Altan, Clannad, Enya, Alan Stivell, Boiled in Lead, The Pogues, Patrick Ball, Mary Black, Runrig i alguns conjunts gallecs, com per exemple Milladoiro, que també s’orienten estèticament cap aquest nou celtisme i no dubten a incorporar en el seu repertori melodies d’origen irlandès. L’aurèola de misticisme amb la qual s’envolta la música celta facilita la seva associació amb tendències pròpies de la música new-age, però, a més, no manquen tampoc altres exemples de processos de fusió, que han donat lloc al rock celta o al jazz i també al més recent afrocelt.