L’expressió ha estat aplicada amb significats diversos. En sentit més estricte, fa referència al període de la història de la música europea comprès entre 1740/50 i 1820/30, sobretot amb compositors com F. J. Haydn, W.A. Mozart o L. van Beethoven. En un sentit més col·loquial, la música clàssica s’oposa a altres corrents, com ara el jazz, el pop, el rocko la música popular(categorització de lamúsica). L’expressió, a més, s’usa per a referir-se a una tendència estètica, present al llarg de la història no solament en la cultura europea, que identifica la bellesa artística amb el compliment d’unes normes considerades universals i immutables. Així, és aplicable, per exemple, a l’art egipci, grec, àrab, del Renaixement o del Noucentisme. També s’utilitza amb relació a les tendències musicals que, sense establir necessàriament unes normes estrictes, han creat escola. Es pot parlar, doncs, de clàssics del jazz, del rock o del pop.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Kendall, Alan: Crònica de la música clàssica: diari íntim de les vides i la música dels grans compositors, Destino, Barcelona 1994
- Concert 1000. Xarxa de Clàssica i Jazz a Catalunya, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 2001
- Padrol, Jordi: Recull de la discografia catalana vigent. I: música clàssica, Barcelona 1984