Música culta
El desenvolupament de la música culta de tradició europea a Albània començà durant la segona meitat del segle XX i està molt lligat a la implantació del règim socialista (1944). La música popular i l’esperit d’exaltació de la nació albanesa han estat factors de molt de pes en la producció de molts compositors, com ara P. Gazi, T. Daija, K. Uçi, i B. Kongoli. El 1954, la Casa de la Cultura de Shkodër escenificà la primera òpera albanesa: Mrika, de P. Jakowa, i després en vingueren d’altres: Primavera, de T. Daija, Flors de la memòria, de K. Kono, etc. El tema de gairebé totes aquestes òperes és l’alliberament d’Albània i la lluita per la llibertat. Els gèneres simfònics també han estat cultivats. Dh. Leka escriví una obertura sobre cants populars albanesos (1954), K. Kono compongué el poema simfonicocoral Els herois de Borowa (1956) i K. Trako, un Oratori patriòtic (1961). Pel que fa a la música de cambra, cal esmentar autors com T. Daija i N. Zoraçi. A partir del 1944, a les cases de cultura i les escoles rurals sorgiren grups corals i instrumentals. La celebració de nombrosos festivals també ha contribuït al desenvolupament de l’activitat musical arreu del país. A les ciutats es crearen escoles de música. El 1947 nasqué l’Acadèmia de Belles Arts J. Misja, i el 1956 s’inaugurà a Tirana el Teatre Estatal d’Òpera i Ballet, amb una escola de ball pròpia. El 1950 es fundà a la capital albanesa la Filharmonia de l’Estat, amb orquestra simfònica, banda militar, companyia de dansa i cantants solistes. El 1960 es creà el Grup de Cant i Dansa de l’Estat, i a partir del 1962 un conservatori estatal permeté als albanesos cursar estudis avançats de diverses matèries musicals sense haver-se de traslladar a l’URSS i altres països socialistes. La recerca en el camp musical es concentra a l’Institut de les Ciències de la Universitat de Tirana.
Música tradicional
L’aïllament geogràfic i l’esperit de resistència del poble albanès contra els invasors han fet possible que, malgrat els segles de dominació turca (1468-1912), el patrimoni musical popular s’hagi mantingut gairebé intacte al llarg dels segles. Un cas a part és la música desenvolupada en els nuclis urbans, on la influència turca s’ha deixat sentir amb molta força. El cant monòdic és dominant al nord d’Albània, mentre que al sud s’ha desenvolupat una forma de polifonia. Hi ha estils de cant específics de les dones, els homes joves i els vells. El repertori de cançons, però, és molt semblant per a tots, i és rar trobar-ne algun de reservat a un grup específic. Al nord destaquen els cants èpics, que narren antigues batalles o la resistència del poble albanès contra els turcs. Els instruments no tenen tanta riquesa i varietat com la música vocal. Sobresurten els instruments de vent, típics dels pastors, com ara el fyell o el kavall. Els estudis sobre música tradicional albanesa popular s’iniciaren cap als anys trenta del segle XX, quan Y. Arbatsky començà a transcriure-la. Més tard, l’Institut de les Ciències de Tirana feu una important recopilació de textos de cançons. Ja els anys cinquanta en començaren els enregistraments, a càrrec d’A. Paparisto i de R. Sokoli.