El substrat primigeni d’Anglaterra és celta. La romanització de l’illa, iniciada al segle I dC, comportà la introducció i expansió del cristianisme. Més endavant, durant els segles V i VI, entre els pobles germànics que hi arribaren destacaren els saxons, la cultura dels quals tingué una gran transcendència, atès que l’anglès antic deriva directament del saxó. Finalment, al segle XI, el normand Guillem el Conqueridor obrí l’illa, i, més específicament Anglaterra, a la influència cultural i lingüística francesa.
Música culta
Vegeu Gran Bretanya.
Música tradicional
Els treballs d’investigació sobre el patrimoni folklòric anglès, comparats amb els d’altres llocs d’Europa, han estat tardans i probablement se n’ha perdut molt material a causa de la intensa industrialització d’Anglaterra. La primera col·lecció important de textos folklòrics són les balades (romanços) recollides pel bisbe Percy i publicades amb el nom de Reliquies of Ancient English Poetry (1765), les quals, retocades com era costum a l’època, tingueren una gran repercussió a tot Europa i arribaren a ser una referència literària del moviment romàntic. En realitat, però, la primera recol·lecció de textos amb transcripcions musicals fruit del treball de camp és obra de J. Broadwood, que el 1843 publicà Sussex Songs. La col·lecció The English and Scottish Popular Ballads (1882), de Francis James Child, és una referència clàssica i recull unes 305 balades i cinquanta-cinc melodies. El 1898 es fundà la Folk Song Society, i el 1904 Cecil Sharp i Charles Marson publicaren el primer volum de Folk Songs from Somerset. Sharp, amb una obra que s’estén del 1903 al 1924, és considerat el fundador de la moderna investigació etnomusicològica a Anglaterra.
La música folklòrica anglesa presenta principalment un estil sil·làbic. El vers anglès agrupa aquestes síl·labes generalment prenent com a base el peu mètric iàmbic (síl·laba breu i/o dèbil, síl·laba llarga i/o forta) -encara que també pot aparèixer el dàctil (llarga, breu, breu) o la combinació d’ambdós- i l’utilitza en estrofes de quatre versos, tot destinant quatre peus als imparells i tres peus als parells (mètrica de balada), o bé quatre peus als quatre versos (metre llarg). El resultat és un ritme musical amb tendència a finals masculins i inicis anacrústics i que, a causa de les moltes variacions que s’obtenen jugant amb l’intercanvi entre l’accent agògic i el mètric, pot encaixar tant en compassos regulars (de tres i quatre temps) com d’amalgama, o fins i tot no admetre isometria. Les estrofes es construeixen sobre la base d’una melodia articulada freqüentment al llarg dels quatre versos (ABCD), però també es poden donar altres formacions (ABBA, AABC, ABAC, etc.). Les tornades poden presentar-se tant a l’interior com a l’exterior de l’estrofa, i no sempre amb significat (per exemple, onomatopeies). Les escales utilitzades pel repertori reflecteixen el fons modal eclesiàstic: el color del jònic és el més abundant, encara que també és important la presència del mixolidi, el dòric i l’eòlic. D’altra banda, s’ha discutit la presència d’escales pentatòniques. No apareixen sovint en estat pur, però sí amb notes pien o amb processos de metàbole, cosa que pot indicar un substrat antic d’aquesta escala. El repertori vocal es pot dividir en balades i cançons. Al seu torn, les balades es poden agrupar en anònimes (relats molt populars amb metàfores, com les recollides per Francis James Child), conceits (utilitzades com a fórmules i amb tornades) i balades de plec, que fins i tot s’imprimien i eren escrites per compositors professionals de cançons encara al segle XX. Les cançons poden ser de moltes classes i predominen les de tema amorós, però també n’hi ha de lligades a una ocasió o moment determinats, com és el cas de les cançons de Nadal, o a una activitat laboral (shanty), que en general han desaparegut, o també les associades a les comunicacions i els crits en la via pública, i les cançons de joc dels infants. El repertori de danses inclou les danses rituals o cerimonials, realitzades en moments determinats de l’any, com ara les danses de l’espasa, les danses processionals i les danses morris, i les danses populars, molt divulgades per tot el territori i sense dates fixades en el calendari. Els principals instruments musicals per a acompanyar els balls són el conjunt de flabiol i tamborí, diferents tipus de gaita, el violí i la concertina (acordió simple).