Música culta
Vegeu Espanya.
Música tradicional
Astúries posseeix una tradició musical estretament relacionada amb el nord peninsular; ha conservat, al mateix temps, trets musicals i coreogràfics d’un innegable regust ancestral, que ha portat molt sovint a relacionar part del llegat musical i coreogràfic asturià amb un mitificat passat celta sense, però, que hi hagi prou dades objectives que fonamentin aquesta hipòtesi. La regió és particularment rica en cançons de treball, executades sovint amb un tipus especial de vibrato anomenat trillo. Es tracta de cançons molt ornamentades i en ritme de metre lliure, característiques formals que també trobem en les cançons de ronda. Dins dels diferents gèneres de cançó destaca l’asturianada, de caràcter molt líric i simple en la seva estructura melòdica bàsica, però amb abundants melismes que li donen una ornamentació molt característica. Aquest cant és individual i sense acompanyament instrumental, i s’executa entre les veus i els crits dels oients que animen el cantaire. Actualment, però, no és estrany que en el cant també hi intervingui la cornamusa. D’altra banda, cal destacar les vaqueiradas, gènere de cançó originari del grup estigmatitzat dels vaqueiros de alzada, als quals, a diferència de les asturianadas, manca l’ornamentació melismàtica. Aquestes melodies, cantades amb ritmes mesurats, sobretot de tipus ternari, es caracteritzen per l’articulació insistent de notes repetides i intervals melòdics reduïts. S’acompanyen habitualment amb un pandero i castanyoles. Una part molt important del llegat del cançoner asturià és el romancer (romanç), amb balades d’una gran antiguitat. Molt sovint, en la cançó asturiana es constata una mala correspondència entre els accents prosòdics i els musicals. També és força característic el proferiment de l’ixuxú, especialment després de les cançons de ronda; es tracta d’un crit alegre amb connotacions de repte que, de fet, trobem a tota la costa cantàbrica.
Cançó de bressol, dins Cancionero musical de la lírica popular asturiana, E. Martínez Torner, ed. Nieto y Cía, Madrid 1920
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Quant a la dansa, el fandango i la jota -aquesta darrera amb ritme molt viu i en distintes modalitats- són propis pràcticament de tota la regió. S’acompanyen amb la cornamusa i el tambor. Però, a més, a Astúries s’han conservat també danses amb trets força arcaics com el corri-corri, el pericote, la danza prima o el ball de bastons. Dins d’aquest tipus de danses cal destacar també balls d’origen ritual com el perlindango, que es balla en forma de roda, i la giraldilla, molt similar però més lenta. El ball del pandero propi dels vaqueiros de alzada, ballat com la gran majoria de danses asturianes en compàs de 6/8, és un ball de fileres en el qual homes i dones es colloquen en posició frontal. Finalment, hi ha també els balls de parella a lo alto, a lo agudo, a lo ligero i a lo bajo.
Dels instruments de la música tradicional asturiana destaquen les castanyoles, flautes de diferents tipus, com la xipla (de tres forats), aeròfons de llengüeta senzilla (gaita) i doble (gaita de fuelle o cornamusa), el rabel -instrument també denominat bandurria i que pertany al grup de cordòfons que es toquen amb arc- i membranòfons com la pandereta -rodona i també quadrada- i diferents tipus de tambors. Han adquirit molta importància en la música tradicional el violí, el clarinet i l’acordió. La cornamusa, que, de fet, tenia en el passat una difusió molt menor de la que habitualment es creu, ha assolit avui dia un caràcter simbòlic per a Astúries, de manera que actualment s’utilitza en molts repertoris coreogràfics o de cançons que abans o bé no requerien acompanyament, o s’acompanyaven, en realitat, d’altres instruments.
Bibliografia
- Benito A. i Buylla, J.: La canción asturiana, Ayalga, Gijón 1977
- Martínez Torner, E.: Cancionero musical de la lírica popular asturiana, ed. Nieto y Cía, Madrid 1920.