Música culta
Les primeres manifestacions musicals de les quals es té notícia daten del final del segle XVIII i provenen dels centres penals establerts pels britànics. Sembla que hi havia bandes militars que, a part de les seves tasques estrictament professionals, interpretaven música religiosa durant els oficis i música profana en balls i altres esdeveniments públics. L’arribada de colons lliures cap als anys trenta del segle XIX començà a estructurar la societat australiana. Aquests immigrants europeus portaren amb ells els seus gustos i costums socials i culturals. Amb els anys anaren sorgint escoles de música i s’organitzaren concerts i societats musicals. Entre els immigrants també arribaren compositors i intèrprets, com Vincent Wallace (1812-1865), John Philip Deane (1796-1849) o Isaac Nathan (1790-1864), personatges que destacaren en l’activació musical del país. El 1838 se celebrà a Sydney el primer festival de música australiana, i el 1843 es representà per primer cop una òpera italiana, El barber de Sevilla, de G. Rossini. Un any més tard tingué lloc el primer concert de la Societat Filharmònica Australiana.
Cap als anys cinquanta i seixanta del segle XIX la febre de l’or portà una nova onada d’immigrants. Els nuclis urbans s’estructuraren, i nasqué una classe burgesa. Començaren a tenir protagonisme els empresaris teatrals, els importadors d’instruments i els editors de música. Es crearen universitats i aparegueren més societats filharmòniques, com ara la Reial Societat Filharmònica de Melbourne (1853), i grups instrumentals. Durant l’últim terç del segle la consciència nacional anà prenent forma i això es manifestà en molts camps, un dels quals fou la música. Alfred Hill (1870-1960), Ernest Hutcheson (1871-1951) i Ernest Truman (1870-1948) són tres noms que destaquen entre els compositors d’aquest període. Alfred Hill fou director d’orquestra, compositor, professor, crític i un dels representants del nacionalisme musical australià. El 1883 es creà a Adelaide la primera escola australiana de música, el Melba Memorial Conservatorium. El 1887 s’inaugurà a Melbourne la primera càtedra de música a la universitat, i la ciutat tingué, des del 1888, la primera orquestra simfònica professional. L’any 1901 es fundà el Conservatori de Sydney, que des del 1914 prengué el nom de Conservatori de Música de Nova Gal·les del Sud.
Durant els anys vint i trenta del segle XX els compositors australians cercaren noves vies creatives. Percy Grainger (1882-1961) optà per buscar inspiració en la música medieval i la música asiàtica, i també experimentà amb música arrítmica. Les institucions públiques començaren a tenir un paper predominant. La crisi econòmica dels anys trenta i la difusió de la ràdio i el cinema canviaren els costums i gustos del públic, així com les estructures socials. L’Australian Broadcasting Comission, que el 1932 creà el primer estudi de ràdio, fundà orquestres radiofòniques a Sydney, Melbourne i, més tard, a altres centres urbans. Els compositors nascuts ja al segle XX, com ara Clive Douglas (1903-1977) i John Antill (1904-1986), es mostraren més oberts a les influències externes i cercaren inspiració, per exemple, en el postimpressionisme i el neoclassicisme, i incorporaren també la música dels aborígens. Els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial foren decisius per a la vida musical australiana. Sorgiren orquestres simfòniques permanents subvencionades per l’Estat o pels ajuntaments, com ara a Sydney (1946), Brisbane (1947), Perth (1950) i Adelaide (1975), entre d’altres. El 1945 es creà la societat Musica Viva, de gran importància per la tasca de promoció de compositors, intèrprets i formacions musicals que ha dut a terme. El 1959 es fundà l’Australian Elizabethan Opera Company i el 1962 l’Australian Ballet Company.
En el camp de la docència musical s’inauguraren nous conservatoris a Brisbane (1956), Canberra (1964) i Melbourne (1973). Pel que fa a la musicologia es crearen departaments de música a les universitats i es dugueren a terme conferències i seminaris, com els organitzats per la Universitat de Canberra. En contrast amb el conservadorisme de les generacions anteriors, cap als anys cinquanta i seixanta la música australiana cercà noves vies i experimentà amb la música asiàtica, la música pop i les tècniques per ordinador. Cal esmentar Peter Sculthorpe (1929) i Richard Meale (1932). Aquests i altres compositors han influït molt en els músics de les noves generacions com ara Ian Farr (1941), David Ahern (1947) o Vincent Plush (1950). Actualment Austràlia disposa d’un teatre d’òpera de fama internacional, l’Òpera de Sydney, fundat el 1973 i on han actuat les figures més representatives del món operístic.
Música tradicional
Els aborígens australians són una població de més de 200 000 persones que, en certa mesura, mantenen les seves tradicions socials i religioses. La música dels aborígens és bàsicament vocal, i els instruments realitzen l’acompanyament de les cançons, que normalment consisteix en la percussió. En la vida de l’aborigen, la música és un mitjà d’introducció als fets i les tradicions de la seva cultura i ajuda a definir el lloc que l’individu ocupa en la societat, tant en l’aspecte natural com en el sobrenatural. Les cançons poden ser de tres menes: profanes, sagrades i secretes. Les cançons profanes fan referència a esdeveniments i persones. Les cançons sagrades són solemnes i de gran significació, i les secretes són aquelles que empren determinats clans i que sovint només poden entendre els seus iniciats.
Així, doncs, la forma de vida tradicional dels aborígens australians i les seves estructures socials es reflecteixen en la música i les seves funcions. Atès que la subsistència es basava en la cacera i la recol·lecció i no es coneixia l’agricultura, les cançons de treball, tan comunes en totes les latituds, no existien. D’altra banda, segons l’àrea geogràfica, les diverses cultures aborígens tenen manifestacions musicals també diverses. Els indígenes del nord d’Austràlia celebren rituals específics de fertilitat, especialment importants per a les dones. La seva societat presenta una estructura dual que té la seva rèplica en la música: cada un dels dos grups en els quals es divideix la tribu té cançons, instruments i rituals vinculats a la música que només utilitzen els individus que hi pertanyen. La majoria de les cançons tenen connotacions sagrades, ja que preval la creença que aquestes provenen dels esperits. També hi ha cançons vinculades a diferents tipus de danses comunes d’aquesta zona, genèricament conegudes amb el nom de corroboree.
Els grups lingüístics del sud d’Austràlia, inclosa l’illa de Tasmània, formen una altra categoria musical diferenciada. Les seves característiques principals són: la qualitat de la veu, el tipus d’acompanyament rítmic i l’ornamentació de les melodies. Amb una música bàsicament vocal, l’ensenyament de les cançons va a càrrec dels vells, que, així, eduquen els més joves mentre els transmeten les tradicions de la comunitat. Hi ha cançons apropiades per a cada edat: cançons de naixement, d’infants, de pubertat, de dones, d’homes i de mort. Les cançons són de vegades sil·làbiques i, d’altres, melismàtiques. La forma de les melodies és en contínua baixada i en terrassa.
Els instruments emprats arreu del continent, d’un primitivisme molt acusat, són bàsicament idiòfons, i la majoria es concentren al nord. L’únic aeròfon conegut és l’instrument més popular d’Austràlia, el didjeridú, que consisteix en una branca buida d’uns 7 cm de diàmetre i fins a 2 m o més de llarg, que es bufa utilitzant la respiració circular, de manera que produeix un so constant. Pot aconseguir timbres molt diferents i normalment es fan dues notes a distància de 10a. L’intèrpret crea un bordó rítmic i colorista per a un cantant, que normalment executa melodies en oposició a les de l’instrument. De vegades s’afegeix un tercer músic que toca els bastons rítmics. Entre els idiòfons més emprats destaquen els bumerangs i els bastons entrexocats, els raspadors i els bastons picats a terra. El membranòfon més usat és un tabal d’una sola pell que es toca amb una mà. L’ús del brunzidor també és freqüent. Entre els instruments que es toquen només al sud del continent destaca l'ulbura.