Des del segle XV, Àustria incorporà un gran nombre de territoris de l’Europa central i oriental en un vast imperi que comprenia pobles i cultures molt heterogenis. Aquest imperi, que tenia el centre a la ciutat de Viena, deixà d’existir el 1918, any en què es constituí l’actual Estat austríac, de llengua i cultura gairebé exclusivament alemanyes i dimensions molt més reduïdes. Les tendències originades al centre de l’imperi, i de manera molt marcada a Viena, irradiaren vers la perifèria i sovint hi arrelaren amb força. Cal considerar la música culta i popular austríaca com a part del llegat cultural dels pobles de llengua alemanya en conjunt. En aquest sentit, les tradicions musicals de l'Alemanya més pròpiament dita (és a dir, el territori comprès aproximadament en l’actual Estat alemany) i de l’Àustria pròpiament germànica molt sovint coincideixen. La música d’algunes regions alemanyes, com ara Baviera, té més en comú amb el llegat austríac que no pas amb el d’altres punts d’Alemanya (especialment del nord). En part, aquesta singularitat és deguda a la condició de Baviera com a principal bastió del catolicisme alemany enfront del protestantisme, cosa que l’apropa molt a Àustria, històricament també catòlica. Finalment, cal constatar que molts compositors i músics alemanys de renom residiren i crearen la seva obra a l’imperi Austríac, especialment a Viena, focus de la vida musical durant gran part dels segles XVIII i XIX. El cas de Beethoven, nascut a Bonn però que creà la seva obra més rellevant a la cort vienesa, és potser el més conegut.
Música culta
Històricament, i des del punt de vista musicològic, especialment pel que fa a la música culta, Àustria constituí un gresol on es fongueren tradicions molt diverses, bé que el llegat alemany sempre hi tingué una clara preponderància.
Edat Mitjana
Durant molts segles la cort reial i l’Església Catòlica foren els principals focus musicals d’Àustria. Viena, Salzburg, Graz i Innsbruck eren alguns dels centres més importants. També els monestirs de Klosterneuburg, Göttweig, Melk i Kremsmünster tingueren un protagonisme notable. Els centres religiosos foren els nuclis difusors de la litúrgia romana, que amb el temps s’adaptà a la llengua germànica. Als monestirs, catedrals i escoles parroquials s’ensenyava música, i s’han conservat alguns tractats teòrics de l’època. L’únic teòric de la música del nom del qual es té notícia és Engelbert d’Admont. Els minnesingern s’establiren a les corts dels Babenberg a Viena, de l’arquebisbe a Salzburg i a d’altres. El moviment que protagonitzaren s’inicià cap al segle XII i es prolongà fins ben avançat el segle XIV. Es coneixen alguns minnesingern pels seus noms, com ara Walther von der Vogelweide i Neidhart von Reuental. Les seves obres, però, no s’han conservat. Els exemples que tenim de minnesang pertanyen ja a l’època més tardana. Aquest és el cas de les obres de Hugo von Montfort, Hermann, monjo de Salzburg, i el cavaller tirolès Oswald von Wolkenstein. Poden ser considerats com un pont entre l’estil de la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement.
Renaixement
La polifonia visqué una època daurada amb l’emperador Maximilià I. Molts compositors cultivaren la cançó refinada i aristocràtica (gesellschaftslied), la manifestació polifònica més antiga als països germànics i que aviat es feu popular fora de la cort. Cal no oblidar, però, el lied, del qual Paul Hofhaimer (1459-1537) fou el màxim representant. Al servei de Maximilià I, Hofhaimer fou admirat pel seu art a l’orgue i fundà una escola de koloristen (compositors per a orgue). Una altra figura important ja al final del segle XVI fou Leonhard Lechner, que es destacà en la música coral. Durant un cert temps els compositors dels Països Baixos dominaren el panorama musical a Àustria. El primer que hi arribà, contractat el 1527 com a kapellmeister (mestre de capella) a Viena, a la cort de Ferran I, fou Arnold von Bruck. Més tard ocuparen el lloc Maessens, Vaet, Monte i Lambert de Sayve. Aviat, però, es manifestà la influència italiana, en primer lloc en l’ocupació dels principals càrrecs a les orquestres de l’aristocràcia austríaca. Durant el segle XVI i principi del XVII hi hagué una onada de conversions al protestantisme, i predicadors i organistes protestants hi aportaren els cants luterans. Entre els compositors protestants més coneguts hi ha Brassicanus, Hitzler i Rosthius. Arran de la Contrareforma, cap al 1600, el protestantisme i la seva música començaren a declinar. Les qüestions religioses, malgrat tot, no comportaren problemes greus per als músics. En aquest sentit, obres de compositors catòlics s’interpretaven en els oficis protestants, i organistes com Perini, a Graz, canviaven lliurement de feina entre corts ducals catòliques i esglésies protestants.
Barroc
L’arribada al poder de Ferran II, el 1619, marcà el final d’una època i l’inici del Barroc a Viena. També fou el període més brillant de la Hofkapelle (orquestra imperial). Durant el segle XVII i part del XVIII els Habsburg, com Ferran III, Leopold I i Josep I, foren mecenes de la música, i Leopold I fou fins i tot un notable compositor. Aquests monarques portaren molts músics italians a Viena, alguns dels quals eren compositors de qualitat. El primer que hi anà fou Carlo Agostini Badia (1672-1738), i més tard ho feren Bertali, Sances, Draghi, Ziani, Conti i Bonno. L’òpera arribà a Viena cap al 1630 i es consolidà com a espectacle cortesà durant el regnat de Leopold I. El cas de Salzburg és especial. De fet no formava part de l’imperi, sinó que era un principat arquebisbal. A la cort de l’arquebisbe es concentrava gairebé tota l’activitat musical de la ciutat. L’òpera fou coneguda a Salzburg abans que a Viena per obra de l’arquebisbe Marcus Sitticus (1612-18). La música instrumental es desenvolupà ràpidament durant el segle XVII. Els italians hi aportaren els concerts, les sonates, els motets i les canzone. Destaquen compositors de música per a teclat com Johann Jacob Froberger (1616-1667), Johann Kerll (1627-1693) i, més en segon terme, Ebner i Alessandro Poglietti (mort el 1683). Durant el darrer terç del segle XVII, però, l’hegemonia italiana començà a trontollar a favor dels músics autòctons. Un austríac, Johann Heinrich Schmelzer (1630-1689), violinista i compositor, fou contractat com a mestre de capella a la cort vienesa el 1679. Heinrich Ignaz Franz Biber (1644-1704), gran violinista, també ocupà aquest càrrec. Georg Muffat (1653-1704), d’origen alsacià, destacà sobretot com a organista i les seves obres per a teclat representen una síntesi de la contribució italiana, francesa i germànica. La influència italiana, malgrat tot, encara es feu sentir durant molt de temps, tant en el camp de la música sacra com en el de la profana. En aquest sentit, l’obra del compositor i teòric Johann Joseph Fux (1660-1741), mestre de capella a Viena durant el regnat de Carles VI (1711-40), és clarament conservadora, tot i que en alguns moments introdueix elements estilístics nous. És el representant més destacat del Barroc tardà.
Classicisme
En aquest període, pràcticament tots els gèneres musicals foren dominats de manera indiscutible per tres grans figures: Franz Joseph Haydn (1732-1809), Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) i, ja en una fase de transició cap al Romanticisme, Ludwig van Beethoven (1770-1827). En música instrumental, la transició del Barroc al Classicisme es reflectí en un gust per les línies melòdiques clares i el progressiu abandonament del contrapunt. Les obres de Gottlieb Muffat (1690-1770), fill de George, J.G. Reutter, Johann Eberlin (1702-1762) i Leopold Mozart (1719-1787) són molt indicatives en aquest sentit. El divertiment i el quartet de corda van anar substituint la suite. Fou un període culminant per a les serenates, els divertiments i la música de cambra. El pianoforte s’imposà sobre el clavicèmbal, tímidament al principi i amb un creixent protagonisme a mesura que avançava el segle, fins a esdevenir l’instrument per excel·lència al segle XIX. A partir del segle XVIII, foren freqüents les representacions teatrals fora de la cort i l’òpera es feu accessible a un públic més ampli. Les companyies italianes visitaven Àustria i l'opera buffa es convertí en un gènere molt popular. Arribà l’òpera italiana i també la gran figura de Christoph Willibald Gluck (1714-1787), reformador de l’òpera germànica i les obres del qual representaven una nova concepció dramàtica. El singspiel vienès es desenvolupà a partir del 1760, influït per l'opera buffa i l'opéra comique, però tingué les seves arrels en la comèdia popular amb interludis musicals. Bastien und Bastienne, de W.A. Mozart, ja pertany al nou gènere. Josep II encoratjà el singspiel tot establint-ne una companyia nacional al Burgtheater (1778), on s’estrenà El rapte del serrall (1782), de Mozart. L’òpera italiana, però, que li feia molta competència, obligà a tancar el teatre. Malgrat tot, el singspiel fou conreat per autors com Karl Ditters von Dittersdorf (1739-1799), J.B. Schenk, Joseph Weigl (1766-1846), Haibel, W. Müller i d’altres, les obres dels quals s’anaren representant, i amb el temps anà guanyant públic. La culminació del gènere fou, sens dubte, La flauta màgica (1791), de W.A. Mozart, que tingué una gran influència sobre el desenvolupament posterior de l’òpera alemanya. En el camp de l’oratori destaca F.J. Haydn, considerat el creador de l’oratori clàssic: La creació (1798) i Les estacions (1801). Pel que fa a la música religiosa, F.J. Haydn i W.A. Mozart, amb les seves misses i oratoris, posaren les bases de la música sacra clàssica i els seus models foren seguits per compositors de generacions posteriors. El Stabat mater, la Missa de santa Cecília (1771), la Missa in tempori belli i la Missa Solemnis de Haydn són autèntiques joies de la música religiosa de l’època, al costat de la Missa de la Coronació, el Rèquiem i la Missa en do m de W.A. Mozart. La simfonia fou un gènere que visqué el seu moment culminant durant la segona meitat del segle XVIII i el primer terç del segle XIX. A Àustria, aquesta forma musical es desenvolupà independentment de l'Escola de Mannheim.
Romanticisme
Al costat de la gran figura de L. van Beethoven hi hagué altres músics notables, com ara Johann Georg Albrechtsberger (1736-1809), Anton Eberl (1765-1807), J.B. Förster, Johann Nepomuk Hummel (1778-1837), Leopold Koželuh (1752-1818) i Karl Czerny (1791-1857). Franz Schubert (1797-1828), molt més jove, reforçà la supremacia musical d’Àustria i cultivà el lied, que prengué gran volada durant el segle XIX, a més d’altres gèneres (excepte òpera i concerts), en els quals excel·lí. El 1814, Josef von Sonnleithner (1791-1873) fundà la Societat d’Amics de la Música de Viena. Era una associació d’amants de la música que aviat es convertí en una institució molt important de la vida concertística vienesa i en un model per a societats musicals futures. A Salzburg el 1841 es creà el Mozarteum, per iniciativa de Franz von Hilleprandt. El primer festival Mozart tingué lloc el 1842, dirigit per Sigismund Neukomm (1778-1858). Mentrestant, Viena consolidà la seva posició com a centre musical europeu. Els italians Rossini, Donizetti, Bellini, Paganini, hi triomfaren al llarg del segle XIX. També l’hongarès germanitzat Ferenc (Franz) Liszt (1811-1886) dominà la vida musical vienesa durant la primera meitat del segle. Les orquestres eren formades normalment per amateurs, reforçats per professionals en ocasions especials. La qualitat augmentà després de la formació dels Concerts Filharmònics (1842). A partir del 1860, Viena esdevingué el nucli de la vida concertística europea.
El vals vienès, desenvolupat durant l’època Biedermeier (1815-45) per autors com Joseph Lanner (1801-1843) i Johann Strauss, pare (1804-1849), tingué els seus orígens en una dansa del nord d’Àustria. La culminació del gènere arribà amb el director i compositor Johann Strauss, fill (1825-1899), el qual conquerí les sales de concerts i de ball de tot el món. L’opereta vienesa clàssica inspirada en danses populars també fou molt cultivada. Jacques Offenbach (1819-1880), Franz von Suppé (1819-1895), Carl Millöcker (1842-1899) i el mateix Johann Strauss (fill) amb El ratpenat (1874) desenvoluparen aquest gènere i són alguns dels seus màxims exponents.
Al segle XIX es despertà l’interès pel patrimoni cultural popular. Àustria i els països germànics s’uniren al corrent general europeu que, amb el Romanticisme, cercava les seves arrels, els seus mites i la seva identitat. L’interès per la música popular s’estengué i aviat en començaren les recopilacions. La música culta -com ja ho havia fet abans, però amb menys intensitat- adoptà la música popular a les seves conveniències i gustos. La supremacia austríaca en música instrumental i en el lied es mantingué durant la segona meitat del segle XIX gràcies a Johannes Brahms (1833-1897), Anton Bruckner (1824-1896) i H. Wolf (1860-1903). El desenvolupament de l’òpera fou determinat per Richard Wagner (1813-1888), que trobà un públic fidel a Viena i Graz.
Segle XX
Gustav Mahler (1860-1911) fou un dels darrers grans músics vienesos. La seva figura representa, en certa manera, la fi de la supremacia vienesa en el camp musical. Transformà l’estil d’execució i la cultura musical. Un altre compositor de pes en aquest període del principi del segle XX fou Richard Strauss (1864-1949). El seu llegat operístic, amb obres com El cavaller de la rosa (1911) i Arabella (1933), marcà generacions posteriors de compositors. En el camp de l’opereta vienesa, després de Johann Strauss, destaquen Ferenc Lehár (1870-1948) i, més tard, Edmund Eysler (1874-1949), Leo Fall (1873-1925), Nebdal, Imre Kálmán (1882-1953) i Robert Stolz (1880-1975). La Segona Escola de Viena, sorgida durant les primeres dècades del segle XX, amb autors com Arnold Schönberg (1874-1951), Alban Berg (1885-1935) i Anton Webern (1883-1945), trencà amb els esquemes musicals establerts fins aleshores en adoptar la atonalitat, primer, i el dodecatonisme, després.
Sota el règim nazi (1938-45), Àustria perdé la seva independència. En les activitats musicals i, en general, en tota la vida cultural, s’establiren unes directrius de censura i persecució de les obres i dels compositors no addictes als models nacionalsocialistes molt similars a les d’Alemanya. Després de la guerra la vida musical es revifà, però el context social havia canviat. Els nobles i els burgesos ja no tenien un paper important en el camp artístic. La iniciativa privada fou substituïda pel patronatge públic de l’Estat, dels ajuntaments, de les autoritats dels länder i també dels mitjans de comunicació. Els músics de la nova generació optaren pel llenguatge musical cultivat a la resta dels països europeus. Entre els músics de l’avantguarda posterior a la Segona Guerra Mundial destaquen Friedrich Cerha (1926), l’hongarès György Ligeti (1923) i Roman Haubenstock-Ramati (1919).
Música tradicional
El folklore musical austríac forma una modalitat ben definida geogràficament i tipològicament dins de la tradició musical popular alemanya. Aquesta modalitat comprèn la regió alpina de parla alemanya, que inclou, a més de l’Estat austríac actual, els Alps bavaresos i part de Suïssa. En contrast amb la resta del territori alemany, on el predomini de música vocal és molt accentuat, hom troba a Àustria una riquesa de música instrumental comparable a la de les formes cantades en la música popular. Predomina el mode major i una certa regularitat rítmica i mètrica. El compàs preferit, tant per al cant com per a la dansa, és el de 3/4, però sovint, sobretot en la cançó per a ball, els passatges ternaris poden passar a binaris, especialment a les parts finals. La música polivocal, a dues, tres o més parts, comprèn tècniques contrapuntístiques (com el cànon), tríades i paral·lelismes, sobretot de 3a, 5a i 6a.
Música vocal
La música vocal té algunes pràctiques característiques de la zona alpina, com ara els crits de reclam sense estructura estròfica: juchzer, ruf i iòdel. El juchzer (també juchezer) és una progressió descendent de notes cantades en falset pels homes, usada bàsicament per a comunicar-se a les zones muntanyoses. El ruf és un crit típic dels venedors ambulants. La lletra informa sobre les mercaderies però també pot limitar-se a síl·labes sense sentit. El iòdel (també dit jodeln, yodler i yodelin) és una tècnica particular de cant, consistent en una alternança ràpida entre veu de pit i de falset, sobre textos non sense. Avui dia el iòdel s’ha desenvolupat molt en formes polivocals, a dues, tres o més veus que canten paral·lelament, sobretot a intervals de 3a, 5a i 6a. El repertori de la música vocal comprèn molts gèneres, normalment de forma estròfica. La seva interpretació va lligada tant a ocasions predeterminades (cants religiosos i rituals, noces, etc.) com a altres situacions més opcionals (balades, cançons d’amor, sàtires, cançons d’argument històric).
Danses
Com passa en la música vocal, algunes danses es reserven per a ocasions molt concretes: és el cas de la dansa de l’espasa, que es balla per Carnestoltes a Hallein (Salzburg), o de la dansa ritual més important del Carnestoltes de Salzburg i del Tirol, la dansa processional schemen ('espectres'), que té relació amb l’antiga creença en el retorn dels esperits un cop l’any. El ländler, ja present durant l’Edat Mitjana, és originalment una dansa que es balla en cercle, amb un tempo moderat i compàs de 3/4. Els noms de les danses sovint estan relacionats amb el seu origen o amb aspectes coreogràfics, com en el cas de la neukatholische ('nou catòlic') de Salzburg, huietamad ('pastora'), neubayarische ('nou bavarès') o siebenschritt ('set passos'). El wischtanz d’Estíria i el buckeltanz són danses només per a homes, que ballen en parella.
Instruments
Els instruments musicals més antics són en gran part aeròfons: corns d’animals, flautes de fusta, dretes o travesseres, pifres i gaites. El wurzhorn és una trompa de fusta, semblant a l'alphorn suís, però en espiral. Emprat fins a mitjan segle XIX, permetia un ric repertori de melodies. El bullhefen i el tierhorn, fets de banyes d’animals, no produeixen sons diferenciats i s’empraven principalment durant les processons. Algunes menes de tierhorn emeten més d’un so i s’usen per a fer senyals. Les flautes travesseres (seitenpfeifen) toquen generalment en parella i tenen un repertori propi format per diversos gèneres, fins i tot el iòdel. La flauta recta de fusta, caiguda en desús durant el segle XVIII, ha estat redescoberta durant el segle XX. El sac de gemecs (dudelsack) i el pifre (schalmei) estan desapareixent, substituïts per instruments de llengüeta més recents, com ara el clarinet. A les bandes predominaven els instruments de metall, com la trompa, el trombó i el fiscorn.
Són nombrosos els instruments de corda, i entre els més antics trobem l’arpa i diverses menes de cítara. Entre aquestes darreres hi ha el hackbrett, que d’instrument principal ha passat, amb el temps, a instrument d’acompanyament. L’orgue de maneta (drehleier), d’origen medieval, fou abandonat al segle XVII, però darrerament s’ha recuperat. El violí, per la seva banda, té un paper important en la música de ball. Les bandes del segle XIX sovint eren formades només d’instruments de corda, violins, cítares i arpes. Avui, a les bandes l’acompanyament és interpretat sobretot per grups de metall i de corda. Entre els instruments de percussió trobem castanyoles, matraques, picarols i campanetes.
La recerca musicològica a Àustria
En l’intent de reconstruir les etapes i l’evolució de la música folklòrica a Àustria, els estudiosos han hagut d’enfrontar-se a l’escassetat de fonts escrites. La comparació d’aquestes poques dades amb la pràctica actual sembla confirmar que alguns elements estilístics s’han mantingut gairebé intactes al llarg dels segles. Per exemple, fonts del segle XI testimonien l’existència, a les regions alpines, d’una polivocalitat ja consolidada que arribava fins a cinc veus. Al costat de les formes regulars dels lieder, de compàs ternari i forma estròfica, característics del minnesang, existien petites formes irregulars relacionades amb situacions concretes. Es tracta de lieder, sacres i profans, interpretats durant les festes onomàstiques, pels casaments, pels solsticis, etc. Més endavant, apareixen testimonis de l’existència del ländler durant el segle XVII. Cap al final d’aquell segle, els llibres de l’Orquestra Imperial de Viena documenten descripcions de danses i melodies d’Estíria, en l’estil encara característic de les regions alpines. Amb el Romanticisme començà la tasca de documentació i transcripció sistemàtica de cants i danses populars, activitats que foren encoratjades pel govern imperial. La iniciativa fou continuada pel govern republicà entre les dues guerres, el qual, després del període d’annexió forçada a Alemanya, reprengué l’obra de recol·lecció. Un centre de documentació important és avui el Phonogrammarchiv de Viena, lligat a l’Österreichisches Museum für Volkskunde. També els museus regionals, especialment el de Caríntia, són força actius en aquesta tasca de recerca, i les revistes especialitzades en el folklore musical són molt nombroses.