En un sentit molt genèric, cada època ha tingut una música avançada -ulteriorment incorporada a la tradició- que es podria considerar avantguardista: l'ars nova, l'ars subtilior, la seconda prattica, el cromatisme wagnerià, etc. Més particularment, el terme ha estat utilitzat sovint per a referir-se a la música del segle XX -des de la atonalitat de l’Escola de Viena fins a diverses figures aïllades (C. Ives, E. Varèse, etc.)- directament vinculada, o vinculable, als moviments artístics d’avantguarda. També ha esdevingut sinònim de la músicacontemporània posterior a la Segona Guerra Mundial: el serialisme integral, la música electroacústica, la música aleatòria, etc.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Brindle, Reginald Smith: La nova música: l’avantguarda des de 1945, Antoni Bosch, Barcelona 1979