L’establiment del papat a la ciutat entre el 1309 i el 1377 marcà la seva època més esplendorosa. Els oficis religiosos, les recepcions oficials, les celebracions seculars anaven acompanyades de música. D’aquesta època destaquen els noms d’Orles, Faure i Pellison, tots tres compositors avinyonesos. La cort papal fou un centre receptor de totes les novetats musicals i també de compositors notables, com ara Bosco, Matheus de Sancto Johanne, Hasprois, Hacourt i Philippus de Caserta. Però l’absència dels papes no comportà l’ensorrament de la vida musical a Avinyó. A partir del 1474 la ciutat fou seu arquebisbal i llavors la catedral, Nostra Dona dels Doms, començà a destacar com a centre musical d’importància, i fins i tot acollí una escola de cant el 1481. Al segle XVI destacà Elzéar Genest, músic nadiu de la regió que estigué al servei del rei de França i del papat. Al segle XVI consta l’existència a Avinyó de formacions orquestrals d’una certa envergadura que actuaren durant les visites reials de Francesc I (1524), Caterina de Mèdici (1579), Maria de Mèdici (1600) i Lluís XIII.
Durant el segle XVIII la vida musical fou extraordinàriament dinàmica, sobretot pel que fa a l’activitat concertística. Destacaren els concerts públics oferts pels dos gremis de músics existents a Avinyó, el de Santa Cecília i el de Sant Gregori. Els músics de talent, però, tendien a abandonar la ciutat per tal de provar sort a centres més importants, sobretot a París. El 1791 Avinyó, fins llavors capital de l’estat pontifici de Venaissí, fou annexada a França. La Revolució Francesa sacsejà les antigues, però el Romanticisme s’interessà per tot el patrimoni musical passat i permeté recuperar moltes obres del Renaixement i del Barroc. La catedral i les esglésies reprengueren la seva antiga activitat i destacaren alguns organistes com ara G. Imbert i J.B. Ripert. Nasqueren el Grand Théâtre (1824) i el Conservatori (1824) i el 1897 es creà la Societé Avignonaise de Concerts Symphoniques.
El Festival d’Avinyó, creat el 1947, i les Trobades Internacionals de Dansa Contemporània són elements essencials en la vida artística de l’Avinyó de la segona meitat del segle XX.