Berlín començà a destacar en el camp de la cultura quan els Hohenzollern, electors de Brandenburg, l’escolliren com a capital del principat (1415). Convertida en un important centre de la vida artística i literària alemanya, mantingué aquesta hegemonia cultural fins ben bé la primera meitat del segle XX.
Música religiosa
Les primeres notícies sobre la música religiosa a Berlín daten del segle XV, però la ciutat prengué una embranzida determinant amb la Reforma protestant, que s’hi difongué cap al 1539. La capella de la cort dels prínceps electors (Staatskapelle) fou molt activa ja des del darrer terç del segle XVI. Durant el segle XVII la música sacra assolí la màxima plenitud. D’aquesta època es conserven algunes col·leccions d’himnes protestants, com ara la Neues vollkömliches Gesangbuch (1640). Ja al segle XVIII, però, la música religiosa va començar a experimentar una davallada perquè tant els compositors com els intèrprets es decantaren més cap a la música profana, com ara l’òpera i altres gèneres seculars. En l’àmbit de la música religiosa, la música coral té un pes específic molt important dins la vida musical berlinesa. Una de les formacions corals més importants és la Berliner Singakademie, fundada l’any 1791, amb un repertori basat sobretot en obres sacres antigues. En contrapartida, a mitjan segle XIX, es creà el Sternscher Gesangverein (1847-1911), que optà més per promoure música contemporània. El cor de la catedral, després d’un període de letargia, es reorganitzà i cap al 1878 tenia ja unes dimensions notables, i esdevingué un dels cors masculins de més renom.
Música profana
El primer conjunt orquestral cortesà es creà, probablement, al segle XVI, en temps del príncep elector Joaquim II de Brandenburg. Durant aquella època els compositors dels Països Baixos foren els preferits a la cort. El 1701, Berlín passà de ser un electorat a ser una residència reial. Aquest nou rang repercutí en el reforçament dels mitjans disponibles, amb els quals pogué convertir-se en un centre musical de primer ordre. Ben simptomàtica de la nova posició fou l’ampliació de l’orquestra de la cort. Durant tot aquest temps els gustos reials es decantaren alternativament cap a la música francesa i la italiana. Durant el regnat de Frederic el Gran (1740-86) la vida musical a la cort assolí un dels seus punts culminants, i el mateix sobirà fou un compositor apreciable. Músics com J. Quantz i C.P.E. Bach estigueren al servei de la monarquia com a professor de flauta i clavecinista de la cort, respectivament.
Els primers concerts públics daten del primer terç del segle XVIII. Agricola, Bachmann i el violinista Benda organitzaren el Liebhaberkonzerte (1770), institució que tingué una llarga durada. També s’establiren, seguint el model parisenc, una sèrie de Concerts Spirituels (1783), amb els quals la qualitat concertística assolí un gran nivell. De mica en mica els músics amateurs van ser desplaçats pels professionals.
Els primers anys del segle XIX, les orquestres berlineses tingueren una vida més aviat somorta. Les orquestres de la cort i de l’òpera oferien diversos concerts públics cada any, però foren les iniciatives privades les que reactivaren les activitats concertístiques berlineses. Els músics de cort Bohrer i Schick, per exemple, organitzaren concerts privats per subscripció. Els concerts informals en cases particulars esdevingueren molt corrents a Berlín a partir d’aquell moment. La família Mendelssohn i, més tard, Robert i Clara Schumann, en foren els exemples més destacats. Un empresari promogué el 1822 l’Orquestra Filharmònica, que rebé posteriorment el nom oficial d'Orquestra Filharmònica de Berlín i tingué com a directors personalitats de la talla de von Bülow, R. Strauss, Cajkovskij, Grieg i Brahms. Encara avui, amb més d’un segle d’existència, és probablement la formació instrumental de grans dimensions més famosa i una de les primeres del món pel que fa a la qualitat. D’altra banda, en aquesta època proliferaren les orquestres privades. A més de l’òpera, gènere que per la seva importància és tractat específicament en l’apartat següent, el lied esdevingué una de les tradicions musicals més rellevants de Berlín. La ciutat fou, durant la segona meitat del segle XVIII, un centre en el conreu d’aquest gènere, com es desprèn de la creació de la Berlin Liederschule. En la seva forma més típica, els lieder eren odes i cançons acompanyades al piano. Amb el temps el lied anà evolucionant, des de la simplicitat del recull fet per Ramler i Krause, Oden mit Melodien (1753-55), a la més gran elaboració de J.F. Reichardt i J.A.P. Schulz (Lieder im Volkston, 1782). Molts dels autors d’aquestes transformacions foren compositors establerts a la capital. El 1819 s’hi fundà un nou Liedertafel (orfeó), cosa que tingué com a conseqüència l’elaboració d’una forma de lied molt més lliure per part d’una sèrie de compositors adscrits a aquesta societat coral. Els cors masculins que interpretaven lieder es feren molt populars, com ara el Berliner Liedertafel (1884) i el Berliner Lehregesangverein (1886). A partir del segle XIX i fins ja ben començat el segle XX, Berlín es convertí en un dels centres musicals més importants del món. Després de la Primera Guerra Mundial, fou un dels focus de l’avantguarda musical europea, però l’experimentació i la innovació s’estroncaren abruptament el 1933, quan el règim nazi arribà al poder. Fins el 1945, només foren permeses les manifestacions musicals de llenguatge més clàssic, i els compositors innovadors foren expulsats, fugiren o bé optaren pel silenci. Acabada la Segona Guerra Mundial, Berlín esdevingué novament un dels primers centres musicals del món de la segona meitat del segle XX.
L’òpera
Al començament, aquest gènere no tingué una acceptació gaire entusiasta a Berlín. Les primeres representacions teatrals amb cantants i música documentades a la capital alemanya daten del segle XVI. L’afecció a l’òpera, però, tingué un origen molt més tardà. El motiu fou, bàsicament, el desinterès dels monarques i de la cort berlinesa en general, sense el suport dels quals era molt difícil que es desenvolupés una activitat operística que requeria grans despeses. Després de la guerra dels Trenta Anys, Berlín es convertí en un important centre polític, i la presència a la ciutat d’una noblesa rica i poderosa comportà una demanda més gran de talents musicals. Músics francesos i italians començaren a ser habituals i el ballet francès es feu molt popular. La primera representació d’òpera italiana -La festa del Hymeneo, d’Ariosti- data del 1700. L'opéra comique va anar guanyant terreny i el 1745 Frederic el Gran fundà un teatre a Potsdam on es representaven opéras comiques amb companyies ambulants. Sota el regnat d’aquest monarca, el 1742 s’inaugurà un nou teatre d’òpera, la Deutsche Staatsoper. J. Hasse i K.H. Graun foren dos compositors que hi conegueren la fama en aquesta època, oposats a les reformes que Gluck duia a terme en el gènere a la cort vienesa. D’altra banda, l’èxit de les opéras comiques preparà el terreny per al singspiel, els precedents del qual cal cercar al segle XVII. El Teatre Nacional, inaugurat el 1786, es dedicà a aquest gènere, mentre que l’Òpera Reial mantingué una preferència per les obres italianes. Amb els anys, l’òpera alemanya s’anà imposant a Berlín sobre els compositors italians.
Molts teatres dedicats a l’òpera prosperaren a la ciutat amb més o menys fortuna. Entre ells cal destacar el Teatre de l’Òpera de Berlín, que fou reconegut, gairebé des de l’origen, com un dels millors de tot Alemanya. El 1807 s’uní al Teatre Nacional i es formà el Königliche Schauspiele, però cadascun dels centres mantingué el seu antic repertori. Sota diversos directors, anà creixent la qualitat de les seves representacions, el refinament de les escenografies i la fama internacional. El 1919 l’Òpera Reial passà sota l’administració del Ministeri de Cultura i es rebatejà amb el nom de Staatsoper (Orquestra de l’Òpera de Berlín). El 1912 fou fundada la Deutsches Opernhaus (després Städtisches Opera), que tingué un període d’esplendor entre els anys 1915 i 1934. En 1933-45, sota la censura del règim hitlerià, la interpretació d’obres dels compositors més innovadors com ara A. Berg, P. Hindemith, E. Krenek, F. Schreker i I. Stravinsky fou expressament prohibida en aquestes sales, que foren especialment freqüentades per la jerarquia nazi. Fins i tot l’Oper am Platz der Republik (inaugurada el 1924) es convertí en la seu del govern. Durant la Segona Guerra Mundial, els bombardeigs aliats destruïren la major part d’aquests teatres i locals, que al llarg de la postguerra foren reconstruïts o edificats de nou, especialment al Berlín occidental.
Crítica musical i recerca musicològica
Les publicacions periòdiques dedicades a temes musicals tenen una llarga història a Berlín, on proliferaren sobretot des del segle XIX. Entre les primeres, una de les més destacades fou la "Berlinische musikalische Zeitung" (1805-06). L’escriptor i compositor E.T.A. Hoffmann, que fou també un crític musical notable, fundà el "Berliner allgemeine musikalische Zeitung" (1824-30) i L. Rellstab, un dels crítics berlinesos de més renom, publicà "Iris im Gebiete der Tonkunst" (1830-41). Durant la segona meitat del segle XIX, s’editaren revistes com la "Neue Berliner Musikzeitung" (1847-96) i "Allgemeine deutsche Musikzeitung" (1876-1942). Ja al segle XX, destaquen "Die Musik'' (1901-42) i "Musikblätter" (a partir del 1948). Des del segle XIX, que hi començà el periodisme musical, a Berlín han aparegut prop de 160 publicacions especialitzades diferents. Pel que fa a la musicologia, esdevingué durant el segle XIX la segona ciutat més important en aquesta especialitat, després de Leipzig. Entre els eminents musicòlegs cal destacar C.F. Zelter, que tingué, amb Mendelssohn, un paper essencial en el redescobriment de J.S. Bach, i J.A.P. Spitta, el qual, a més, revalorà Buxtehude i edità obres de Schütz i Frederic el Gran. El 1904 es creà una càtedra de musicologia a la Universitat Friedrich-Wilhelm. H. Kretzschmar, C. Sachs, H. Abert, J. Wolf i A. Schering també destacaren en aquest terreny. El 1948 es fundà, al Berlín occidental, la Freie Universität, amb càtedres d’etnomusicologia i musicologia històrica.
Ensenyament
L’educació musical ha estat i encara és un element primordial dins de l’activitat cultural de Berlín. Fins al final del segle XVIII es limitava a les classes privades que donaven els músics locals a l’aristocràcia i a altres ciutadans dels estaments benestants, però, a mesura que la prosperitat s’anà generalitzant i que aparegué una àmplia classe mitjana interessada en la cultura, la demanda d’escoles i acadèmies de música es feu sentir. El 1804 es creà l’Ordentliche Singschule, amb subvenció estatal, per tal de cobrir les necessitats del gran nombre d’estudiants de cant, i el 1809 l’Akademie der Künste Zelter començà a dedicar atenció a l’educació musical. Personalitats com Meyerbeer, Bruch, Schönberg i R. Strauss tingueren una participació activa en la pedagogia musical. Les classes privades de cant, piano i instruments de corda eren corrents, molt més que no pas l’ensenyament d’instruments de vent. El 1822 es creà el Königliche Theater-Instrumental-Schule, que formava els instrumentistes per als teatres reials (des del 1855, els instrumentistes de vent). En l’especialitat de piano, destacà la Klavier-Schule Tausig (1866-70). Una de les institucions més importants creades al segle XIX fou la Berliner Musikschule (1850), que, després d’adoptar diversos noms, gairebé un segle més tard (1945) esdevingué el conservatori de la ciutat (Städtisches Konservatorium).