La zona -coneguda com a Armòrica- fou romanitzada durant el segle I, i posteriorment, als segles V i VI, patí la invasió dels celtes anglesos (bretons). La llengua bretona assolí la seva màxima esplendor al segle X, època a partir de la qual inicià un lent declivi.
Música culta
Vegeu França.
Música tradicional
A la costa meridional bretona, la llengua i les tradicions s’han conservat més que en altres zones, i continuen vives en elements precristians, en els ritus religiosos de veneració dels sants, en la indumentària, en la mitologia celta i en la música i els instruments folklòrics. La Bretanya fou la regió pionera en la recuperació del folklore musical a França. El 1839, el vescomte Le Villemarqué publicà un recull de cinquanta-quatre cançons populars, el Barzaz-Breiz, que revelà la riquesa insospitada d’una literatura oral d’expressió cèltica molt viva en el continent nord-europeu. Donatien Laurent publicà, el 1989, la revisió de 500 pàgines dels quaderns d’enquestes de Le Villemarqué, les quals, després d’un estudi documental rigorós, permeteren afirmar que els fets descrits en els cants es remunten a l’Edat Mitjana. També els primers enregistraments de música folklòrica a França, en cilindres, es feren a la Bretanya (Azoulet 1900; Vallé 1910). El repertori de la Bretanya es remunta, doncs, als cicles de cançons medievals cèltiques, com ara el poema El tribut de Nominoë, de 140 versos, o el Merlin-Barde, fragment del cicle armoricà, d’uns 252 versos en el Barbaz-Breiz, que revela els atributs (l’anell d’or i l’arpa) de bardd teuleu ('cantor de la casa reial') concedits a Merlí. Aquests atributs coincideixen amb els descrits a la Llei de Hywel Dda, text del segle X. Els instruments amb tradició a la regió són l’arpa celta, l’acordió diatònic, la viola de roda i, sobretot, el biniou kozh (cornamusa), que se sol acompanyar amb la talabard (bombarda), i la veuze (gran cornamusa), menys coneguda i similar a les gaites asturianes o gallegues. Al segle XIX s’adoptaren el clarinet i el violí. Els gèneres estan lligats -com a tot Europa- a les tradicions festives relacionades amb processons, danses populars, repertoris de noces, etc. L’execució de la cançó popular més freqüent -estrofes i tornada- és de tipus monòdic i per a solista. Algunes zones de la Bretanya com la Baixa Cornualla, Treger i la regió de Gwened són riques en gwerziou (balades), però es dona també l’execució responsorial, com en el kan ha diskan. En canvi, el conjunt instrumental típic, format per una cornamusa i una bombarda o un duet de clarinets -treujeun gaol-, es pot descriure com d’execució propera a la polifònica. El repertori de dansa està unit a l’execució instrumental, i en destaquen danses com En Dro, Hanter Dro o la gavota bretona. Les melodies vocals i instrumentals segueixen les escales major i menor, com també la modalitat eclesiàstica, però la Bretanya és coneguda a més pel gran repertori pentatònic -herència cèltica- que encara avui hi és present.