L’època daurada de la música flamenca, als segles XV i XVI, influí poc en la història musical de la ciutat, i no hi ha gaires compositors dignes de menció a la Brussel·les d’aquest període. Els ducs de Brabant, durant l’Edat Mitjana, acostumaven a canviar molt de residència i els músics seguien la cort. Per aquest motiu, Brussel·les no tingué oportunitat de consolidar-se com a nucli musical d’importància. Alguns ducs de Brabant cultivaren la música, com ara Enric III (1231-1261), que fou un trobador d’anomenada. Brussel·les començà a ser important des del punt de vista musical quan els arxiducs Albert i Isabel la triaren com a residència principal (1599). Des de llavors i fins al segle XVIII fou un centre administratiu i polític de molta importàcia. Els músics contractats per la cort eren nombrosos i es dividien en músics de la capella (chapelains), dedicats als serveis religiosos, i els músics de cambra (ménestrels), per als concerts de música profana. A més de la capella reial, hi havia les capelles de les diverses esglésies de la ciutat, entre les quals destaquen Saint Michele i Sainte Gudule. D’aquesta, sabem que tenia un cor amb cantors professionals, un director i un organista. Fou el centre de la vida musical religiosa de Brussel·les fins ben bé el segle XVIII, juntament amb la capella reial. De la música que s’hi interpretava es conserven testimonis a la Biblioteca del Conservatori Reial de Musica. Durant el segle XVII l’òpera fou un espectacle estrictament cortesà. El teatre Opéra du Quai au Foin, per exemple, no s’obrí al públic fins el 1681. Cap al final del segle XVIII funcionaven alguns teatres, gairebé reservats de manera exclusiva a les òperes de Lully i d’altres autors francesos. No fou fins el 1700 que nasqué el primer teatre públic permanent, el Théâtre Royal de la Monnaie. S’hi representaven obres de teatre i el repertori operístic constava d’obres de músics francesos, com ara Lully i Campra i també italians. Els compositors locals no hi eren presents i de fet no començaren a tenir protagonisme operístic fins molt més tard. Cap a mitjan segle XVIII els gustos pel que fa a l’òpera anaren canviant. La tragédie lyrique anà perdent terreny a favor de l'opéra comique francesa, tot seguint l’exemple de París. El Théâtre Royal de la Monnaie/ De Munt, tal com és conegut actualment, és un dels teatres d’òpera europeus de més anomenada, gràcies a una programació innovadora i unes interpretacions de gran professionalitat.
La Revolució Francesa portà grans canvis a Brussel·les, fins i tot en la cultura musical: la capella reial fou suprimida i l’ensenyament de la música, fins aleshores reservat a les institucions religioses gairebé de manera exclusiva, passà progressivament a mans laiques. El 1813 es creà una escola de cant i el 1826 nasqué el Koninklijke Muziekschool (Escola Reial de Música), que el 1832 cedí el lloc al Conservatoire Royal de Musique, que seguí el model del Conservatori de París. El 1967 es dividí en dues institucions, una de les quals dona les classes en flamenc i l’altra en francès. Els concerts proliferaren durant el segle XIX. En els Concerts du Conservatoire s’interpretava música antiga i clàssica. En contrapartida, els Concerts Populaires de Musique Classique (1865) volien donar a conèixer al públic l’obra de músics contemporanis. El grup més innovador fou el Cercle des XX (1884-93), dedicat a les arts visuals a més de la música i que es consagrà a l’obra d’autors com Ravel, Debussy, Satie, Prokof’ev i Stravinsky, entre d’altres. La seva labor fou continuada pel grup Libre Esthétique (1894-1914). Altres entitats que tingueren protagonisme en la vida concertística de Brussel·les foren la Société Symphonique des Nouveaux Concerts, els Concerts Durant, la Société Bach i els Concerts Spirituels. El Palais des Beaux- Arts és un edifici significatiu en l’activitat musical de Brussel·les i s’hi fan molts concerts. La Societat Filharmònica de Brussel·les (1927), en la qual intervenen destacades personalitats del món de la música, ofereix un repertori molt variat. El 1931 es creà l’Orquestra Simfònica de Brussel·les, després Orquestra Nacional Belga (1936).
El grup Pro Musica Antiqua (1933) ha guanyat fama internacional gràcies a la seva tasca de difusió de la música medieval i renaixentista. A més, hi ha dues formacions orquestrals a l’Institut Nacional Belga de Radiodifusió (1930). El 1939 nasqueren les Jeunesses Musicales, de gran difusió a tot el món, que tenen com a objectiu donar a conèixer la música als infants i els joves. El 1972 el violinista S. Kuijken fundà l’orquestra de cambra La Petite Bande, especialitzada en música barroca. La formació Ballet du XXe Siècle (1960) ha assolit, amb Maurice Béjart, reconeixement internacional. Brussel·les també ha tingut musicòlegs notables, com ara F.J. Fétis i F.A. Gevaert i Charles van den Borren. Aquest darrer creà el 1946 la Société Belge de Musicologie/Belgische Vereniging voor Muziekwetenschap, que publica la "Revue Belge de Musicologie/Belgisch Tijdschrift voor Muziekwetenschap". La Bibliothèque Royale de Belgique i la Bibliotèque del Conservatoire Royal de Musique són dos centres de documentació de primer ordre.
Els festivals musicals tenen una llarga tradició, si bé alguns ja han desaparegut per donar-ne pas a altres de nous. Entre els que ja no existeixen hi ha les Soirées de Bruxelles (1935), amb un repertori de l’obra menys coneguda de compositors antics i moderns, i el Festival de Musique Expérimentale (1958), en la mateixa línia. Pel que fa als que encara es mantenen actius, cal destacar el Reconnaissance des Musiques Modernes (1967) i també la Biennal de Música Belga. El Festival van Vlaanderen (Festival de Flandes) organitza anualment grans actes a Brussel·les, com també l’Europalia. Brussel·les és, a més, la seu del Concurs Reina Elisabet de Bèlgica (1937), al qual concorren pianistes, violinistes i compositors d’arreu del món.