Resultat de la fusió de diversos pobles al llarg de la història (tracis, il·liris, protobúlgars i eslaus), del segle IX a l’XI l’actual Bulgària fou territori bizantí i del 1393 al 1878 formà part de l’imperi Otomà. Aquesta superposició de cultures al llarg del temps marcà el caràcter de la música búlgara, si bé hi ha un predomini clar de l’element eslau.
Música culta
Bulgària fou cristianitzada al segle IX i, per facilitar la comprensió de la nova doctrina, sant Ciril i sant Metodi traduïren molts llibres eclesiàstics del grec al búlgar. Més tard, el cant bizantí s’adaptà a les característiques específiques de la llengua búlgara tot creant un estil propi influït per la música popular. Els monestirs, especialment els grecs del mont Athos, tingueren un gran protagonisme en la creació d’aquesta tradició musical. La invasió turca (1393) comportà que es produís un retrocés en la cultura búlgara. Molts monestirs foren destruïts, com també ho fou la capital, Turnovo. L’alliberament del 1878 representà el començament d’un ràpid desenvolupament de la música culta a Bulgària. El 1888 es formà la primera orquestra búlgara, el 1904 es fundà la primera escola de música a Sofia, i el 1908, una societat operística. Foren creades bandes militars, cors amateurs i orquestres professionals. La Filharmònica Nacional de Bulgària nasqué el 1924, i més tard, l’Orquestra Simfònica de l’Acadèmia (1928) i l’Orquestra Filharmònica de Sofia (1946). Entre els compositors destacats d’aquest període hi ha Nikolao Athanassov (1886-1969), Panajot Pipkov (1871-1942) i Georgi Athanassov (1882-1931). Dels compositors actius entre les dues guerres destaquen Pančo Vladigerov, Petko Stajnov, Dimiter Nenov i Georgij Dimitrov. Després de la revolució del 1944, a imatge del que s’havia esdevingut a l’URSS des del 1917, s’inicià una forta expansió de l’educació i de les institucions musicals a càrrec de l’estat socialista. Entre les nombroses institucions que es crearen –com cors, grups orquestrals, teatres i orquestres–, cal destacar la fundació, el 1949, de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio i Televisió Búlgara. Entre els compositors d’aquest període cal destacar Alexander Rajčev, Konstantin Ilijev, Todor Popov, Lazar Nikolov, Dimiter Petkov i Ivan Marinov.
Música tradicional
Les activitats agrícoles i ramaderes, juntament amb l’aportació dels diversos pobles presents al territori de l’actual Bulgària (tant avui com en el passat), són els elements que n’han conformat la personalitat musical. La música popular búlgara es caracteritza per l’extraordinària varietat melòdica, rítmica i mètrica. L’asimetria de ritmes és molt característica, tant de les cançons com de les danses i de la música instrumental. Les cançons es poden dividir, segons la situació en què s’interpreten, en cançons de treball, cançons lligades a festes determinades (Nadal, Pasqua) o a celebracions (casaments, bateigs, enterraments), cançons de banquet i danses. Són també una part important de la tradició els cants èpics, les narracions fantàstiques cantades, les cançons infantils i les d’amor. Cada gènere té unes característiques formals que el singularitzen. D’altra banda, són notables les diferències en la música tradicional de les diverses regions, que solen anar associades a diferències dialectals i de formes de vida.
El kaval, l’instrument de vent més comú arreu del país, i l’ojkharska svirka estan estretament relacionats amb els hàbits dels pastors. Un altre instrument de vent típic és la gajda (sac de gemecs), entre d’altres. Pel que fa als instruments de corda destaca la kadulka, que es toca amb un arquet. Els instruments són els protagonistes, sobretot a les danses i en alguns rituals i festes. La implantació del règim comunista, amb els intents de modernització a ultrança, portà a l’arraconament de molts costums i molts gèneres musicals tradicionals, tot i que, d’altra banda, foren recuperats i promoguts per l’estat amb el propòsit d’exaltar el sentiment patriòtic. Els estudis sobre el patrimoni folklòric búlgar començaren al segle XIX, en el context de la reconstrucció nacional. Dobri Hristov (1875-1941) i Vasil Stoin (1880-1938) destaquen per la seva tasca en la recol·lecció de folklore. Ja al segle XX, l’Institut de Musicologia i el Museu Etnogràfic de Sofia, els fons dels quals inclouen nombrosos enregistraments, han dut a terme una important tasca en l’estudi de la música popular.