música de Castella i Lleó

f
Música

Música desenvolupada a Castella i Lleó.

Música culta

Vegeu Espanya.

Música popular

El repertori musical i coreogràfic tradicional d’aquesta zona de la Península Ibèrica és força variat i presenta algunes característiques formals dignes d’interès. Des del punt de vista de l’organització tonal, s’hi troben amb molta freqüència escales modals, entre les quals el mode de mi hi és profusament representat. Des del punt de vista rítmic són dignes d’esment els ritmes aksak (ritme aksak) i les manifestacions de polirítmia que apareixen en algunes danses. I pel que fa a la cançó, com és el cas d’altres regions septentrionals espanyoles, a les províncies de l’antiga Castella la Vella no són estranys els casos d’anorítmia entre text i melodia, és a dir, la no-coincidència de l’accent mètric amb el musical. L’anomenat relincho o relinchido (renill) constitueix també una pràctica força estesa en la interpretació d’algunes cançons.

Jota recollida per M. García Matos, Abades (Segòvia) 1951, Arxiu del Departament de Musicologia del CSIC

© Fototeca.cat/ Jesús Alises

Cançons

En aquesta regió abunden els repertoris cançonístics de tota mena. Hi ha, per exemple, cançons de treball -especialment a la part lleonesa-, cançons de ronda, balades, cançons de dansa i també religioses. Moltes d’aquestes estan lligades a moments concrets del cicle vital, tant de les persones com de les estacions. Així, per exemple, les mayas es canten a diverses províncies castellanes per celebrar l’arribada de la primavera, i les alboradas, formalment similars a les cançons de ronda, es canten de bon matí el dia de noces en honor dels nuvis i padrins. També hi ha les pastoradas, representacions nadalenques de tradició medieval sobre l’anunci de l’àngel als pastors i l’adoració i ofrena d’aquests a l’infant Jesús.

Danses

A Castella, la jota és un dels balls més generalitzats. Estructuralment difereix poc de les d’altres regions espanyoles, però, en ocasions, presenta interessants peculiaritats locals, com ara l’execució amb una base rítmica de 6/8 realitzada amb pandereta, mentre la melodia segueix un ritme de 3/4. També tenen gran difusió el fandango i el baile al agudo, ball de parelles disposades en rengle que s’acompanya amb cant i pandereta. La rueda i la charrada, pròpies de Salamanca, es caracteritzen per la seva mètrica sovint irregular. La rueda, de coreografia circular, és executada per parelles agafades de les mans i té funcions cerimonials (es balla, per exemple, en processons). Pel que fa a la charrada, de vegades la melodia executada amb la flauta presenta relació polirítmica amb el tamborí que l’acompanya. A més d’aquestes danses, són molt populars les seguidillas, anomenades també manchegas, acompanyades pel cant de coplas en to major, compàs ternari i tempo viu, i els boleros i les malaguenyes, que es ballen especialment a la Manxa.

Danza de paloteos per a dolçaina, El pastor, recollida per M. García Matos, Bernardos (Segòvia) 1951, Arxiu del Departament de Musicologia del CSIC

© Fototeca.cat/ Jesús Alises

Entre les danses estrictament cerimonials no hi manquen les de bastons, cintes i arcs. Algunes danses de caràcter molt local tenen un indubtable interès, com el paloteado al Cristo de la Vega, la danza de los diablos de Huete per Corpus Christi, les danses de les festes patronals de Méntrida, que es ballen a la mateixa església, o les diferents danses de noces que hi ha especialment a la regió de Lleó, com el ball de la rosca de Mayalde (Zamora). En aquest darrer cas, es tracta d’un ball ritual executat pels nuvis i acompanyat per flauta i tambor, en el qual es combinen el metre 10/16 propi de la charrada de Salamanca amb el ritme ternari d’una jota.

Instruments

Els instruments de caràcter tradicional més habituals a Castella i Lleó són la dolçaina, instrument semblant a l’oboè que també s’anomena gaita, flautes de diferents menes, com el pito, la guitarra, el tambor, la pandereta i les castanyoles. A Lleó és present la cornamusa, com també un tipus molt peculiar de pandero que consta d’una doble membrana sostinguda per una estructura quadrada sense sonalls i amb algunes cordes de guitarra entre les dues capes. La gaita pastoril, pròpia de la zona muntanyosa de la província de Madrid, és un aeròfon de llengüeta simple amb el pavelló i l’embocadura fets de banya de vaca. Com a conjunts instrumentals són dignes d’esment la combinació formada per un aeròfon, flauta o dolçaina, i tambor o pandereta, i les formacions tipus rondalla amb les quals s’acompanyen una quantitat força nombrosa de danses tradicionals.

Bibliografia

  1. Díaz, L. i Manzano, M., eds.: Cancionero popular de Castilla y León. Romances, canciones y danzas de tradición oral, Centro de Cultura Tradicional, Salamanca 1989

Complement bibliogràfic

  1. Tomàs i Parés, Joan; Romeu i Figueras, Josep: Cancionero escolar español: colección de cantos tradicionales, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1954
  2. Pedrell i Sabaté, Felip: Cancionero musical popular español, Eduardo Castells, Valls 1918-1922
  3. García Matos, Manuel; Schneider, Marius; Romeu i Figueras, Josep; Tomàs i Parés, Joan: Cancionero popular de la Provincia de Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto Español de Musicología, Barcelona 1951
  4. Gil García, Bonifacio; Romeu i Figueras, Josep; Tomàs i Parés, Joan; Crivillé i Bargalló, Josep: Cancionero popular de La Rioja, Consejo Superior de Investigaciones Científicas; Gobierno de la Rioja, Barcelona 1987
  5. Ribera i Tarragó, Julià: Discursos leídos ante la Real Academia Española en la recepción pública del Señor...: [Cancionero de Abencuzman], Real Academia Española; "Imp. Ibérica" Estanislao Maestre, Madrid 1912
  6. Vázquez Montalbán, Manuel: Crónica sentimental de España, Grijalbo, Barcelona 1998