Fou construïda pels espanyols el 1521 on hi havia anteriorment la ciutat asteca de Tenochtitlán. Els missioners usaren la música com a element evangelitzador dels indígenes, els quals començaren a formar part de les capelles musicals. Ja el 1530 el cor indi del mestre de capella de la catedral de la ciutat, Pedro de Gante (1480-1572), havia assolit una gran fama i, unes dècades més tard, juntament amb el de Puebla, tenia un nivell artístic comparable als millors cors hispans. Fou a Ciutat de Mèxic on s’imprimí el primer llibre de música del Nou Món, un ordinari, editat el 1556. Entre els mestres de capella de la catedral, a part de Pedro de Gante, destaquen, durant el Renaixement, les figures de Juan Xuárez, Lázaro del Álamo, Hernando Franco, Juan Hernández i, ja durant el Barroc, Antonio Rodríguez de Mata, Luis Coronado, Antonio de Salazar, Manuel de Zumaya i Ignacio Jerusalem. Zumaya ha passat a la història pel fet d’haver escrit una deprimeres òperes americanes, Partenope (1711), en italià. El 1670 es construí el primer teatre, el Teatro Coliseo, el 1735 s’inaugurà el Coliseo Nuevo, i ja al segle XIX aparegué el Teatro Principal. El 1806, el Coliseo Nuevo acollí l’estrena al país d'El barber de Sevilla de G. Paisiello, traduïda al castellà. Entre el 1790 i el 1810, l’orquestra del Teatro Coliseo fou dirigida per José Manuel de Aldana, considerat un dels millors músics de la seva època.
Durant el segle XIX, la sarsuela i les òperes italianes dominaren els escenaris de la ciutat. Després de la independència aparegueren les primeres òperes en italià escrites per compositors nadius, entre ells Luis Baca (1826-1855), Cenobio Paniagua (1821-1882) i Melesio Morales (1838-1908). Fou Aniceto Ortega, però, el primer que compongué una òpera en castellà, Guatimotzín (1871). Al principi del segle XX, molts compositors cercaren inspiració en la música indígena. En aquest sentit cal destacar la figura de Manuel M. Ponce (1882-1948), considerat el pare del nacionalisme musical mexicà. Durant la segona meitat del segle XX el nacionalisme musical començà a anar de baixa i els compositors més joves s’obriren a influències externes i assimilaren el llenguatge de les avantguardes; entre ells destaca Manuel Enrique Salazar (1926-1994). Carlos Chávez (1899-1978) creà l’Orquesta Sinfónica de México el 1928 i en fou el director durant divuit anys. El 1947 es transformà en Orquesta Sinfónica Nacional. El 1935 es fundà l’Orquesta Sinfónica de la Universidad Nacional Autónoma de México, i el 1978 nasqué la nova Orquesta Sinfónica de la Ciudad de México.
L’educació musical no experimentà un autèntic creixement fins al segle XIX. El 1825 J.M. Elízaga fundà un conservatori de música que tingué, però, una vida breu. La seva iniciativa fou represa per d’altres i el 1838 sorgí una acadèmia musical privada que desembocà el 1877 en el Conservatorio Nacional de Música. La Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM) manté una important escola de música i un departament de música. També l’Instituto Nacional de Bellas Artes té el seu departament de música. Durant els anys setanta es constituí el Centro Nacional de Investigación, Documentación e Información Musical Carlos Chávez. El Palacio Nacional de Bellas Artes, començat el 1900 i acabat el 1930, és l’escenari de temporades d’òpera, de música simfònica i de ballet.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Mayer i Serra, Otto: Panorama de la música mexicana: desde la independencia hasta la actualidad, El Colegio, México 1941