Està dividida en dos estats: la República Democràtica Popular de Corea i la República de Corea.
Música culta
La introducció de la música occidental a Corea data dels anys quaranta del segle XX, i es feu a través dels balls de moda d’aquella època. Els colonitzadors japonesos, més en contacte amb Europa i els Estats Units, tingueren un paper molt important a l’hora de fer arribar la música d’Occident al poble coreà. També els músics occidentals anaren fins a Corea per donar a conèixer la seva música. Hi ha constància, per exemple, de l’actuació d’un grup d’artistes russos a Seül a la primeria dels anys vint, i del gran impacte que hi causà el grup de ballarins Sakharov el 1931. Després de la Segona Guerra Mundial hi hagué una gran efervescència musical. S’organitzaren concerts i representacions d’òpera, i músics estrangers visitaren Corea. En aquest ambient sorgiren diversos conjunts de música de cambra, com ara la Banda quartet de corda de l’Associació de Música de Cambra de Seül i el Trio de Cordes de l’Acadèmia. També es crearen formacions de més envergadura, com l’Orquestra Simfònica de Corea (1945) o l’Orquestra Simfònica de Seül. Durant la guerra de Corea (1950-53), aquesta es convertí en l’Orquestra Simfònica de la Marina. Més tard sorgiren conjunts com l’Orquestra Simfònica de l’Exèrcit i l’Orquestra Simfònica de les Forces Aèries. El 1956 la primera es convertí en l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Coreana, i el 1957 l’Orquestra Simfònica de la Marina passà a ser propietat de l’Ajuntament de Seül. Durant aquesta època destacà el compositor Eaktay Ahn, una de les personalitats musicals de més pes al país.
L’òpera també és present a Corea. La seva introducció es deu als esforços del tenor Yi Inson, que aconseguí representar a Seül La Traviata de G. Verdi. Més tard foren interpretades obres de G. Bizet i Ch. Gounod, i compositors com Rody Hyun adaptaren llegendes populars coreanes al gènere operístic. La guerra coreana representà un cop molt fort per a l’òpera, i no fou fins a la darreria dels anys cinquanta que es recuperà mínimament. Llavors començaven a despuntar cantants com la soprano Om Kyongwon i el tenor Hong Chinpyo, entre d’altres. Amb el temps s’anaren normalitzant les representacions operístiques, tasca en la qual tingueren un paper destacat institucions com el Grup d’Òpera de Seül i l’Associació d’Òpera de Corea.
Els compositors coreans rarament veien interpretades les seves obres. En el període posterior a la guerra de Corea sorgiren nous talents com Rody Hyun, Yi Hungyol, Kim Songtae, Kim Tongjin, Kim Sunae i Na Unyong. Actualment l’Associació de Música Experimental i l’Associació de músics coreans potencien la producció musical coreana. L’Orquestra Simfònica de Seül, per la seva banda, també ha donat a molts autors coreans l’oportunitat de presentar les seves composicions, que intenten mantenir un equilibri entre la música tradicional del país i les noves tendències.
Alguns compositors i intèrprets coreans gaudeixen de reconeixement internacional. Entre els talents més joves destaquen la violinista Chee-Yun i el pianista Choong Mo Kang. Les joves generacions, però, no han deixat de banda la tasca de recuperació de la música tradicional coreana, que és objecte d’estudi a les universitats i els centres especialitzats.
Música popular i tradicional
La cultura coreana, tot i tenir la seva pròpia personalitat, està molt influïda per la Xina i molt relacionada amb el Japó. Les primeres notícies sobre música coreana provenen de fonts documentals, i es refereixen sobretot a la música cortesana. L’organització tonal coneix modes molt diferents, però predominen les escales pentatòniques anhemitòniques o bé patrons tetratònics i tritònics, que es complementen amb una o dues notes addicionals cadascun d’ells. Pel que fa al ritme, es poden determinar quatre tipus bàsics. En el primer totes les notes tenen la mateixa durada i no hi ha, doncs, joc rítmic. El segon es caracteritza per tenir una pulsació regular sense mesures determinades i un tempo constant. El tercer tipus s’anomena changdan ('llarg-curt') perquè es basa en la combinació de sons amb durades dobles i senzilles i és el més freqüent en la música coreana. El quart tipus de ritme es correspon amb el que es podria anomenar ritme lliure. En ocasions, alguns d’aquests ritmes es poden combinar en una mateixa interpretació.
Instruments
A Corea es coneixen una seixantena d’instruments musicals autòctons, que es classifiquen, segons el sistema xinès, en vuit categories diferents basades en el material de construcció: metall, pedra, seda, bambú, carabassa, argila, pell i fusta. Els cordòfons més habituals són les cítares komun’go i kayagum, de sis i dotze cordes respectivament i ponts mòbils, el haegum, un instrument de dues cordes tipus violí i amb la caixa de ressonància feta de bambú, arpes com el konghu, i el llaüt anomenat pip’a. Pel que fa als aeròfons, hi ha una notable varietat de flautes de bambú. El taegum n’és una de les més representatives. Es tracta d’una flauta travessera de bambú amb sis forats que té com a particularitat el fet de posseir un forat tapat amb una membrana, cosa que li atorga una sonoritat característica. A més hi ha el hun, una ocarina de terrissa amb cinc forats, el so, una flauta de Pan composta per setze peces, el p’iri, de doble llengüeta, l’orgue de boca anomenat saeng, i el nap’al, trompeta llarga de metall. Entre els principals membranòfons cal esmentar el changgo, tambor en forma de rellotge de sorra, i el puk, tambor en forma de barril. Entre els idiòfons són notables els gongs, com el ching i el kwaenggwari, tots dos de bronze, el para, una parella de címbals, i el p’yon’gyong, un litòfon format per setze pedres que es pengen en una estructura de fusta.
Gèneres musicals
Corea mostra una rica tradició musical. La música de tradició culta rep el nom de chongak ('música correcta'), i dins d’aquest àmbit, la música instrumental cortesana o aak ocupa un lloc rellevant. En un principi, el terme aak ('música elegant') s’aplicava només a la música ritual cortesana d’origen xinès, però després passà a denominar tots els gèneres de música cortesana. La música ritual aak està basada en antigues teories cosmològiques xineses i presenta un estil vocal sil·làbic, en el qual les diferents notes de la melodia s’emeten amb la mateixa durada. La música pròpia de festes cortesanes rep el nom de tangak quan és d’origen xinès i de hyangak si és d’origen coreà. Els gèneres vocals tenen també una gran importància. Els principals són el kagok, el sijo i el kasa. El kagok consisteix en un repertori de cançons que es configurà entre els segles XVII i XVIII; s’interpreten amb un petit conjunt instrumental format principalment per cítara, flauta, oboè i violí. El sijo està format per cançons de naturalesa lírica, acompanyades només amb un tambor i, de vegades, també amb oboè. El kasa està constituït per cançons narratives de llarga extensió, que són acompanyades amb un tambor o pel mateix grup instrumental que el sijo.
La música religiosa és bàsicament budista i xamanista. La música budista inclou el cant, la música instrumental i la dansa. Dintre dels cants, es distingeixen tres gèneres diferents: sutra, hwach’ong i pomp’ae. Els sutra són invocacions que es canten en xinès o sànscrit. Les melodies, en estil sil·làbic, utilitzen dos tons principals i tres de secundaris, i s’acompanyen amb un gong de fusta. Els hwach’ong, càntics en llengua coreana, són executats en ocasions cerimonials especials. Els canta un monjo sol que, al mateix temps, va percudint un petit gong entre els diferents períodes, i és acompanyat per un tambor. El gènere anomenat pomp’ae, el més arcaic i important, pertany a l’àmbit dels rituals solemnes. Pot ser interpretat per un solista, com a cant responsorial o en cor. La música instrumental budista està destinada a ocasions especials, i és interpretada per un conjunt instrumental anomenat chorach’i. Els seus instruments habituals són: un o dos oboès, un gran gong, un tambor, una parella de címbals, una trompeta i un corn marí, combinació que recorda clarament la típica orquestra del lamaisme tibetà. El chorach’i és també l’encarregat d’acompanyar la dansa ritual budista anomenada chakpop. La música dels rituals xamanistes conté elements budistes i confucianistes. Des d’un punt de vista formal, pertany a l’àmbit de les músiques tradicionals i, amb molta freqüència, empra escales basades en sistemes tritònics i pentatònics anhemitònics.
Entre els gèneres populars, o minsogak -en molt bona part derivats de la tradició xamànica-, mereixen ser destacats el p’ansori, el nongak i el sanjo. El p’ansori està constituït per cançons narratives de llarga durada i de caràcter dramàtic. Mètricament, el cant es basa en cicles rítmics ben determinats per la tradició, tots ells de tipus binari. Les cançons són interpretades per un únic cantant acompanyat d’un tamborinaire que, al mateix temps que percudeix el seu instrument, profereix exclamacions tot animant el cantant. Els orígens d’aquest gènere es remunten al segle XVIII. Si en un principi els intèrprets del p’ansori eren masculins, a partir del segle XIX les dones s’hi incorporaren. Se’n coneixen dos estils bàsics: l’occidental, amb un cant líric, i l’oriental, amb un cant de to més enèrgic. El nongak s’utilitza en rituals exorcistes. S’interpreta amb un petit conjunt instrumental format per dos gongs i dos tambors, instruments que són també propis dels ritus xamànics. El sanjo és un repertori de melodies interpretades amb cítara amb acompanyament de tambor. En ocasions també s’empren la flauta, el violí o l’oboè. Com a gènere sembla haver sorgit del p’ansori, de la música xamànica i de la música tradicional del sud-oest de Corea. A més d’aquests gèneres populars, també formen part del minsogak altres gèneres, com el chapka, cançons de les zones muntanyoses, o el minyo, terme de procedència japonesa que al·ludeix a les cançons de les zones rurals emprades tant com a diversió com en el treball o en alguns rituals.
A Corea s’han comptabilitzat fins a vuit tipus diferents de sistemes de notació musical. El més generalitzat rep el nom de chonggan-po. Es tracta d’un sistema de dotze tons, desenvolupat durant el segle XV i millorat al llarg del XIX i el XX, que posseeix clares especificacions de ritme, durada i alçada de les notes. Els altres sistemes són d’ús més restringit i específic, com, per exemple, el kongch’ok-po, introduït durant el segle XV i provinent de la Xina, propi només de la música ritual de la cort, o el yuk-po, de caràcter mnemotècnic, que s’usa encara per a les cítares i per al tambor.
Bibliografia
- Chang Sa-Hun: Storia della musica coreana, Seül 1976
- Hahn Man-young, K.: Studies in Korean Traditional Music, Tamgu Dang, Seül 1990
- Howard, K.: Korean Musical Instruments, Oxford University Press, Hong Kong i Nova York 1995
- Hye-Ku, L.: Korea’s Music Theory and History, Seoul Taehakkyo Chulpanbu, Seül 1995
- Provine, R.C.: Essays on Sino-Korean Musicology: Early Sources for Korean Ritual Music, Il Ji Sa, Seül 1988