La capital és l’Havana. Per comparació a altres països de l’Amèrica llatina, la música de tradició europea trigà més a desenvolupar-s’hi. Durant els segles XVI i XVII no hi ha notícia de cap centre ni de cap compositor destacables. La catedral de Santiago de Cuba sembla que era el nucli de producció més important i és on hi ha les referències més antigues sobre l’activitat musical. La plaça de mestre de capella fou establerta el 1682 i el primer a ocupar-la fou un tal Domingo de Flores. No fou fins a la segona meitat del segle XVIII que aparegué el primer compositor rellevant, Esteban Salas y Castro (1725-1803), que fou organista de la catedral de Santiago. Dins de la seva àmplia producció hi ha misses amb acompanyament orquestral, lamentacions, salms, motets i molts villancicos, aquests darrers escrits en castellà. El seu estil es troba entre el Barroc tardà i un Classicisme incipient. Li succeïren en el càrrec Francisco José Hierrezuelo, i després l’espanyol Juan París (1759-1845), autor també de nombrosos villancicos. Al final del segle XVIII arribà l’òpera italiana, i el 1776 s’inaugurà a l’Havana el Teatro Coliseo, després Teatro Principal. Fou el segle XIX, però, el de l’autèntic desvetllament musical cubà. A l’Havana nasqueren diverses escoles de música, com ara l’Academia de Música (1814) i l’Academia de Santa Cecilia (1816), i algunes societats musicals, com el Liceo Artístico y Literario (1844-79) i la Sociedad de Música Clásica (1866). El Conservatorio Nacional fou creat a l’Havana el 1885 i, a la mateixa ciutat, el 1903 s’inaugurà l’Academia Municipal de Música, que el 1935 esdevingué el Conservatorio Municipal i els anys seixanta Conservatorio Amadeo Roldán. El moviment romàntic despertà el sentiment nacional i l’interès per tot allò que definia l’essència del poble cubà, com ara la música. Així, compositors com Robredo Manuel Saumell, Eduardo Sánchez de Fuentes o Ignacio Cervantes usaren ritmes llatinoamericans en les seves obres. El pare del nacionalisme musical cubà és Ignacio Cervantes (1847-1905), de la producció del qual destaquen les Danzas cubanas per a piano, publicades entre el 1875 i el 1895. L’herència de Cervantes fou recollida per altres músics, entre els quals Alejandro García Caturla (1906-1940) i Amadeo Roldán (1900-1939). Roldán, el més radical, feu servir en algunes peces instruments afrocubans tradicionals. Aquest és el cas de les sis Rítmicas (1930) per a conjunt instrumental, una de les obres clau d’aquest compositor. Caturla tingué una forta projecció internacional i la seva música fou considerada per molts com la millor de la seva època. Algunes peces importants d’A. Caturla són Tres danzas cubanas (1927) i La rumba (1933), ambdues per a orquestra. Els anys vint es crearen les primeres formacions orquestrals cubanes, l’Orquesta Sinfónica de l’Havana (1922) i l’Orquesta Filarmónica de l’Havana (1924). Una de les figures més significatives del panorama musical cubà de la primera meitat del segle XX fou Josep Ardèvol (1911-81), compositor, pedagog i fundador, el 1942, del Grupo de Renovación Musical, que rebutjà el nacionalisme musical tradicional dominant fins llavors i optà per les aportacions de l’avantguarda musical. Gran promotor musical, fundà l’Orquesta de Cámara de l’Havana (1934) i l’Orquesta Sinfónica Nacional de Cuba (1960), així com diverses escoles de música per tot el país. La majoria dels seus deixebles esdevingueren músics importants. Aquest és el cas, per exemple, de Serafín Pro, Gisela Hernández, Edgardo Martín, Harold Gramatges, Julián Orbón i Argeliers León. A part dels compositors d’aquest grup, cal destacar Aurelio de la Vega, Carlo Borbolla, Leo Brouwer, Carlos Fariñas i Félix Guerrero. Aurelio de la Vega, el compositor cubà amb més projecció internacional, escriví en un estil atonal fins els anys seixanta i després es dedicà principalment a la música electrònica. El compositor i guitarrista Leo Brouwer, en canvi, es caracteritza pel seu estil eclèctic. Durant la seva joventut usà en les seves obres ritmes cubans, que més tard abandonà per explorar les possibilitats de les tècniques més avantguardistes. Les seves peces i estudis per a guitarra han tingut un gran èxit a tot el món. El 1959 es crearen l’Ópera de Cuba i el Ballet Nacional de Cuba. Des del 1989 té lloc el Festival de Música Cubana, on molts compositors, tant cubans com estrangers, han tingut l’ocasió de donar a conèixer les seves obres.
Música popular
Vegeu música popular de l'Amèrica llatina.