L’Europa de la postguerra presentava greus mancances en el camp de l’ensenyament de la música contemporània, atès que bona part dels músics i compositors més importants havien mort o eren a l’exili. Aquesta situació motivà que, a partir del 1946, sota la iniciativa de Wolfgang Steinecke, s’organitzessin els anomenats Cursos internacionals d’estiu de Nova Música, per tal d’afavorir la trobada entre joves compositors i alguns dels músics de la preguerra que havien estat prohibits pel nazisme, acusats de compondre música degenerada.
Entre els primers professors convidats figuraren Paul Hindemith, René Leibowitz i Olivier Messiaen, al voltant del qual s’establí un cercle de deixebles que acabà constituint un grup essencial de la música d’avantguarda. Inicialment s’estudiaren els corrents neoclàssics i atonals dels anys anteriors al conflicte, però a poc a poc l’interès es desplaçà cap a la tècnica dodecatònica. Així, la música de la Segona Escola de Viena es convertí en un punt de referència obligat. Fou especialment determinant l’obra d’Anton Webern, que representà l’evolució del dodecatonisme de caràcter puntillista cap a la progressiva sistematització de tots els paràmetres de la música. Aquest darrer aspecte, la determinació serial i el màxim control dels materials, acabà originant el serialisme integral, una tècnica que pretenia ser racional i objectiva i, per tant, allunyada de l’expressionisme vienès.
Entre els compositors que seguiren el mestratge d’O. Messiaen a Darmstadt, cal destacar-ne especialment tres: Pierre Boulez, Karlheinz Stockhausen i Luigi Nono. Boulez representà la recerca d’una estructuralitat objectiva de caràcter numèric, que convivia amb un gran refinament tímbric i l’interès per la recerca formal. Stockhausen es caracteritzà per la síntesi de diferents llenguatges musicals, però també per la utilització de les noves tecnologies amb un tipus de misticisme molt particular. Nono reivindicà el compromís polític de la composició musical, i del puntillisme inicial passà progressivament a l’emotivitat. Al costat d’aquests compositors aparegueren altres personalitats que també exposaren el seu univers creatiu en aquests cursos. Així, cal esmentar Iannis Xenakis, autor d’una música vehement, construïda a partir de fórmules matemàtiques basades en el càlcul de probabilitats i orientada a la creació de núvols sonors de glissandi, de sons puntuals i estàtics. També destaca György Ligeti, compositor d’obres d’una gran complexitat contrapuntística, desenvolupada a través de la micropolifonia i de la polirítmia.
Els Cursos de Darmstadt no esdevingueren una veritable escola, tot i que traçaren les directrius d’una bona part de la música contemporània europea dels anys cinquanta i seixanta del segle XX. Representaren el corrent avantguardista oficial, la influència del qual s’estengué a diferents festivals del continent. D’altra banda, el fet de defugir els criteris impartits des de Darmstadt suposà la marginació d’alguns compositors, l’obra dels quals ha estat reivindicada posteriorment. Entre els compositors catalans que hi participaren, cal esmentar X. Benguerel, A. Sardà, C. Guinovart i D. Padrós.