Des de l’Edat Mitjana, ha estat un centre d’activitats musicals d’alt nivell. A Dresden hi ha tres esglésies amb una forta tradició musical: la Frauenkirche, la Kreuzkirche i la Sophienkirche, de les quals només aquesta darrera conserva un orgue original (1720). Durant el Renaixement i el Barroc, totes tres posseïen orgues i conjunts corals de gran qualitat. Aquesta forta tradició organística encara continua viva, com ho demostra el gran nombre de recitals d’orgue que s’ofereixen a les esglésies de la ciutat. La cort de Dresden comptà amb músics barrocs excepcionals. Entre d’altres, hi foren mestres de capella Michael Praetorius i Heinrich Schütz, que romangué en el càrrec del 1617 al 1655. Una altra dada que fa palesa la grandesa i modernitat de la vida musical local durant el Barroc fou la construcció, al començament del segle XVIII, de l’Òpera de Dresden, que, en aquell moment, amb més de 1 500 localitats, era una de les més grans d’Europa. Durant tot aquell segle la cort de Dresden tingué un paper molt important en la difusió de la nova música instrumental italiana d’autors com A. Vivaldi, G. Tartini o T.G. Albinoni. També s’hi tocava regularment música instrumental d’autors del nord d’Alemanya com G.Ph. Telemann, Ch. Graupner, G.H. Stölzel o J.J. Quantz, poc interpretats al sud del país. Per la seva proximitat a Viena, Dresden fou una ciutat especialment receptiva a la música instrumental del Classicisme. A la capella del príncep pianista Friedrich August III, s’hi interpretaren aviat les simfonies de F.J. Haydn i els concerts per a teclat de Mozart. Dresden, en definitiva, fou durant el Barroc i el Classicisme un punt de confluència de les músiques més diverses i avançades.
Al segle XIX, la vida musical de la ciutat tingué com a protagonistes dos nous compositors de primera fila: Carl Maria von Weber i Richard Wagner. Weber fou el director de l’Òpera Alemanya, acabada d’inaugurar, on dirigí amb fervor el Fidelio de Beethoven i algunes de les seves obres, com Der Freischütz ('El caçador furtiu'), el 1822, o Euryanthe, el 1824. A partir del 1843 Wagner començà a dirigir tant l’Òpera com l’Orquestra de Dresden. L’estrena triomfal de Rienzi, el 1842, fou sens dubte un dels moments gloriosos de la història musical de la ciutat i serví per a desmentir el tòpic de l’acollida negativa de les estrenes wagnerianes. El Wagner director d’orquestra donà a conèixer obres oblidades de Ch.W. Gluck i Beethoven; entre aquestes interpretacions cal destacar sobretot el redescobriment de la Novena simfonia de Beethoven el Diumenge de Rams del 1846. L’últim gran compositor d’òpera alemany del segle, Richard Strauss, també fou molt ben rebut a la ciutat. Al teatre de l’Òpera s’estrenaren Salome (1905), Elektra (1909) i El cavaller de la rosa (1911), amb una acollida en general positiva. És fals, doncs, el qualificatiu de ciutat conservadora que molts atribueixen a la Dresden del principi del segle XX. De fet, es mostrà especialment oberta a les avantguardes de les primeres dècades del segle. Els vespres de Zukunftsmusik ('música del futur'), organitzats per E. Schulhoff, ajudaren a difondre l’obra d’autors com H. Scherchen, A. Skr’abin, A. Berg, A. Schönberg o A. Webern. Al mateix temps, a l’Òpera s’estrenaven obres emblemàtiques dels anys vint com Doktor Faust de F. Busoni o Cardillac de P. Hindemith. El 1945, però, va suposar per a Dresden un autèntic any zero. Per primer cop a la història, l’activitat musical hi fou gairebé nul·la durant tres o quatre anys. Calgué esperar els anys cinquanta perquè els músics tornessin a disposar d’alguns recursos. El 1955 s’instituí una de les activitats que tingueren més èxit i continuïtat: els Schütz-Tage ('Dies Schütz'), un dels pocs festivals dedicats integralment a la música d’aquest autor. La Filharmònica de Dresden sorgí pràcticament del no-res el 1945, i el 1969 ja tenia sala pròpia, el Kulturpalast am Altmarkt, i comptava també amb un director excepcional, Kurt Masur. L’Òpera de Dresden, al contrari, amb l’establiment del comunisme esdevingué un símbol burgès. Les autoritats la negligiren, i entrà lentament en decadència. L’escenari on s’havien estrenat les obres de R. Strauss, de Busoni o Hindemith ha viscut decennis de mediocritat artística. La Staatskapelle, en canvi, ha conservat el seu so particular malgrat la falta de mitjans. Pel que fa a l’ensenyament musical, Dresden continua gaudint d’un potent suport institucional. A més del conservatori hi ha diverses escoles importants com l’Orchesterschule i la Weber Musikhochschule, fundada el 1952, on s’estan formant músics de molt alt nivell. Cal esmentar també els Dresdener Musikfestspiele, el festival de música de la ciutat, en què sempre intervenen excel·lents músics estrangers, i el Festival de Tardor de Música Contemporània, que ofereix un ampli ventall de concerts.