Música culta de tradició europea
El període més antic de la història musical finlandesa està relacionat amb l’Església Catòlica, com ho demostren els manuscrits del segle XI que encara es conserven. El 1582 s’imprimí la primera edició de les Piae Cantiones, recull a cura de Theodoricus Petri Ruuth. Algunes d’aquestes composicions, escrites entre el 1350 i el 1450, són de procedència alemanya, anglesa i francesa, però gairebé la meitat són més que probablement originàries dels països nòrdics. Al segle XVII, a la ciutat de Turku, aleshores la capital, es desenvolupà una pràctica musical fora de l’àmbit de l’Església gràcies a la tasca dels gremis de músics. El 1640 s’hi fundà una universitat on també s’ensenyava música, però s’hagué d’esperar gairebé un altre segle per a veure els concerts integrats en la vida ciutadana. El 1790 nasqué la primera societat de concerts finladesa, la Societat Musical de Turku, que promogué autors com E. Méhul, A.M. Grétry i G.J. Vogler. El primer compositor finlandès important d’aquesta època fou Erik Tulindberg, que després d’estudiar a la Universitat de Turku, visqué a Oulu, al nord del país. Entre altres composicions, fou autor de sis quartets i un concert per a violí.
El 1809 Finlàndia deixà de ser part del regne de Suècia i quedà sota el domini dels russos. Aquest canvi coincidí amb un creixement de les idees nacionalistes, molt d’acord amb el Romanticisme. El 1835 l’etnòleg Elias Lönnrot publicà Kalevala, epopeia nacional que generà un interès col·lectiu vers la música tradicional del país. Però fou el músic alemany Fredrik Pacius, establert a la nova capital, Hèlsinki, qui dinamitzà la vida musical de Finlàndia i en pocs anys en canvià la fesomia. L’activitat que desenvolupà com a compositor i organitzador fou fonamental per a aquest canvi. La seva òpera La caça del rei Karl, la primera sobre un tema finlandès, fou un èxit a tot el país, com també les altres dues, La princesa de Xipre i Lorelei. Entre les seves altres obres, que es caracteritzen per la presència d’elements estilístics de l’Escola de Leipzig, hi ha també l’himne nacional. De fet, l’Escola de Leipzig ha tingut una forta influència en la vida musical finlandesa. Cap a la meitat del segle XIX, un grup de joves músics fou enviat a aquesta ciutat alemanya per a estudiar al conservatori, amb la finalitat de poder tenir finalment una orquestra nacional. En aquests anys Hèlsinki tenia una intensa activitat concertística, i la bona resposta de la població permeté les primeres representacions teatrals amb artistes locals.
Robert Kajanus (1856-1933) ha estat considerat el compositor més representatiu del Romanticisme nacional, i així ho testimonien les seves dues rapsòdies finlandeses per a orquestra (1882 i 1889), i la fantasia simfònica Aino, inspirada en el Kalevala. A més de la seva activitat com a compositor, el 1882 Kajanus fundà a Hèlsinki la primera orquestra simfònica, de la qual l’actual Orquestra Filharmònica d e Hèlsinki és l’hereva. El mateix any, Martin Wegelius (1846-1906), pedagog i musicòleg, fundà l’Institut d’Educació Musical que avui es coneix com a Acadèmia Sibelius.
La música finlandesa arribà a tenir una dimensió internacional gràcies a l’obra de Jean Sibelius, el compositor més representatiu de l’escola nacional. Altres músics s’obriren a les influències musicals europees sense rebutjar els elements de la pròpia tradició musical. Un d’ells fou Selim Palmgren (1878-1951). Les seves obres presenten un evident caràcter impressionista i són riques en melodies nacionals. Elements impressionistes es troben també en les obres de Leevi Madetoja (1887-1947), el més gran representant del nacionalisme finlandès després de Sibelius. La seva òperaPohjalaisia, en què representa l’amor del poble finlandès per la llibertat, tracta temes populars i és considerada l’òpera nacional finlandesa per excel·lència. Aarre Merikanto (1868-1924) fou el primer autor que escriví les seves òperes en llengua finlandesa. En un principi s’adherí a l’estètica de l’Escola de Viena, si bé més tard recuperà els elements nacionalistes. Yrjö Kilpinen (1892-1959), compositor i musicòleg, fou autor d’uns 750 lieder, molts dels quals amb elements de la poesia popular finlandesa. El 1916 Ilmari Krohn (1867-1960) fundà la Societat Finlandesa de Musicologia, de la qual fou president durant trenta anys. Professor de musicologia a la Universitat de Hèlsinki, publicà obres sobre Sibelius i unes 7 000 melodies populars finlandeses.
Entre els compositors nascuts al segle XX continuaren, i amb més raó, les diferències estilístiques. Si Erik Bergman adoptà el serialisme, Tauno Pylkkänen escriví òperes en l’estil de G. Puccini, i Einar Englund utilitzà elements de la música jazz. Les obres d’Einojuhani Rautavaara presentaren elements molts variats, des del jazz al dodecatonisme, mentre Karl Rydman treballà en el camp de la música experimental. El 1947 es creà l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Finlandesa, i el 1965 l’Orquestra Simfònica Finlandesa. Al voltant de la dècada del 1970 sorgiren diverses orquestres, com ara les de les ciutats de Tampere, Turku i Lahti. Entre les escoles de música cal esmentar les de Kuopio, Tampere, Lahti i Turku, a més de l’Escola de Música Sagrada de Hèlsinki.
El folklore finlandès
El folklore musical de Finlàndia és el resultat de la producció musical de tres àrees culturals diferents: les regions occidentals, on és més forta la influència de la població sueca, les regions orientals, amb totes les característiques dels països eslaus, i el nord, on dominen les tradicions dels lapons. Els primers estudis folklòrics s’iniciaren al segle XVIII i continuaren amb els estudiosos romàntics. Al principi del segle XX es publicaren reculls més metòdics, com el grandiós Suomen Kansan Sävelmiä ('Melodies de la nació finlandesa'), que la Societat de Literatura Finesa publicà del 1888 al 1950. Avui dia són moltíssims els documents de música folklòrica conservats en instituts del país com la Societat de Literatura Finesa de Hèlsinki, l’Institut de Folklore de Tampere, l’Institut de Literatura i Cultura Folklòrica Sueca de Hèlsinki, el Museu Sibelius de Turku, el Departament Musical de la Ràdio Finlandesa de Hèlsinki, l’Institut de Religió i Folklore de la Universitat de Turku, el Museu Nacional de Hèlsinki i l’Institut de Folklore de Kanstinen. Des del 1960, la Finlàndia de llengua sueca començà la recuperació dels aspectes folklòrics de la regió, en particular de la música i les danses, gràcies a l’obra de la Societat Brage.
En el folklore finlandès ocupa un lloc privilegiat el Kalevala, poema èpic nacional de tradició oral que narra les gestes de l’heroi mític Väinämöinen. Originàriament era cantat per dos homes en alternança, ara generalment per un home sol (algunes vegades ho fa un cor masculí), i a Carèlia el canten també les dones. Les melodies més antigues del Kalevala es desenvoluparen en àmbits limitats, i cada síl·laba correspon a una nota (a les regions orientals són freqüents els melismes). Des del final de la Primera Guerra Mundial, les formes comercials de la música popular han modificat el cant del poema, i en alguns casos n’han produït una transformació gairebé total.
Les danses folklòriques són principalment de dues menes: les que es ballen en cercle -a la regió occidental- i les de parella. Encara és freqüent la dansa de l’os, una dansa ritual que es practica el segon dia després de la celebració d’un matrimoni. A Finlàndia també és molt present el fenomen de les danses que passen a ser d’ús popular, tot i haver-se creat a les escoles de ball. Les variants locals de la quadrilla russa, la masurca, els valsos i les polques són mostres clares d’aquest procés.
El kantele, l’instrument nacional finlandès, és una cítara que es toca emprant els deu dits. Encara que al segle XIX havia començat a ser substituït per l’acordió o el violí, en les darreres dècades és objecte d’una important recuperació, que inclou l’ensenyament en les escoles. En algunes regions del centre, el violí és part important de les tradicions musicals ja des del segle XVII, i és utilitzat en conjunts de dos o tres instruments per a acompanyar les danses dels matrimonis.
Els cants més característics dels lapons són els Itku-virret (laments fúnebres, sospirs, invocacions), cants breus i sense forma estròfica, i els joiut, lliures improvisacions sobre breus temes que originàriament tenien una funció màgica en els ritus xamànics. Altres formes de lament, molt presents a Carèlia i Íngria, són cantats per dones i improvisats sobre melodies tradicionals, amb variants rítmiques i metàfores textuals.