Música culta
Durant molts segles, Santiago de Compostel·la ha tingut una notable importància en el món religiós, cosa que ha permès una abundant pràctica de música sagrada, tot i que no existeix cap autor de renom que hagi exercit a la ciutat. Durant el segle XIII es consolidà la figura del mester de xoglaría, un tipus de trobador que practicava el gènere de les cantigas, una valuosa mostra de les quals són les Cantigas de Santa María d’Alfons X el Savi. Un dels mestres de xoglaría més destacats fou Martín Codax.
Cal, però, arribar al segle XIX per a poder percebre un creixement de l’activitat musical a Galícia, gràcies a la creació d’un moviment coral impulsat per tota una sèrie de músics com Dorado, Montes i Veiga, que seguiren els esquemes de Clavé a Catalunya. Entre els nombrosos cors que encara són actius avui dia cal esmentar la Coral Galicia Nova, la Follas Novas, la Coral de Ruanda i l’Agrupación Folklórica de Cantigas i Agarimos.
El primer compositor important del segle XIX fou Marcial del Adalid (1826-1881), que en la seva òpera Inese e Bianca tematitzà la història del país tot incloent en la música elements folklòrics gallecs. Altres compositors notables d’aquest període foren Juan Montes Capón (1840-1898), fundador de l’Orfeón Lucense i autor d’obres com Negra Sombra i Louxe de Terriña; Pascual Veiga (1842-1906), autor d'Alborada i Himno Gallego; José Castro Chané (1856-1917), amb les obres Un adiós a Mariquiña i Os teus ollos, i José Baldomir (1861-1947), que compongué Melodías Gallegas. Al principi del segle XX destacaren les figures d’Andrés Gaos, pianista i autor de les obres Muiñeiras i Aires Gallegos, que passà bona part de la seva vida a l’Argentina, Jesús Bal y Gay, que treballà en la recopilació del cançoner gallec, i Reveriano Soutullo, conegut per les seves sarsueles.
A totes les capitals de província gallegues hi ha formacions orquestrals de diversos tipus, entre les quals destaca la Reial Filharmònica de Galícia, que té la seu a l’Auditori de Galícia, inaugurat el 1989. També és notable la presència de bandes, com les dels conservatoris i els arxius musicals. Particular atenció mereix l’Archivo Musical de la Biblioteca de la Real Academia Gallega, per la important col·lecció musical que conserva. Una altra institució destacada en la vida musical gallega és el Círculo de Artesáns da Coruña, que, des de la seva fundació el 1847, desenvolupa una lloable tasca de difusió de la música culta a la regió. D’altra banda, la musicologia s’hi desenvolupà gràcies a estudiosos com Castro Sampedro i Bernardo del Río, però no es consolidà fins que el Pare Calo, professor d’història de la música a la Universitat de Santiago, i els seus alumnes publicaren les obres dels dos musicòlegs esmentats. Entre els alumnes del Pare Calo hi ha X.M. Carreira i Margarida Soto, experts en la música gallega dels segles XIX i XX.
Música tradicional
El repertori musical gallec de caràcter tradicional ha conservat, fins temps molt recents, una gran vitalitat. Tot i que sovint se li han atorgat arrels celtes, aquest fet és difícilment demostrable. És molt ric en cançons de treball, entre les quals destaquen les de seitura o son da sega ('cants de sega'), d’àmbit estret i melismàtic, els cants d'arrieiro ('traginers'), boyeros ('bovers') i canteros ('picapedrers'), espadeladas ('per espadar el lli'), etc. El terme alalá fa esment a una forma de cant típicament gallega caracteritzada pel fet que els textos, en quarteta octosil·làbica i de natura lírica, contenen tornades en les quals només s’utilitza la síl·laba "la". Els alalás constitueixen sovint cants arcaics de ritme lliure, generalment basats en melodies curtes i d’àmbit estret, pausats i amb freqüent aparició de melismes. En determinats moments del cant, i especialment al final, s’emet un crit alegre (aturuxo).
La tradició gallega té el costum d’improvisar coplas en el marc d’un cant dialogat entre dues persones, pràctica que s’anomena desafío. Un cas particular d’aquest tipus de cant és la regueifa tal com s’interpreta a la zona nord-oest de la Corunya. Les regueifas, que poden durar moltes hores, s’associen especialment a les cerimònies nupcials. Dignes d’interès són també els mayos, cants propis de primavera, i el repertori de carnestoltes. La tradició baladística gallega pertany a l’àmbit del romancer castellà, tant des del punt de vista temàtic com lingüístic, ja que, en molt bona part, les balades són també en aquesta llengua.
La muiñeira constitueix la dansa més popular a Galícia. Etimològicament significa ’dansa molinera', i fora de l’àmbit gallec se la coneix també amb el nom de gallegada. Es tracta d’un ball solt i de parelles, molt sovint cantat, bé que actualment s’interpreta més de manera instrumental, acompanyat per cornamusa, tambor i pandereta. Quan es canta, la lletra s’articula sempre en versos octosil·làbics. La melodia té una tonalitat major i un metre de tipus binari, sovint un 6/8. Es balla en un temps viu. Es distingeixen dues menes de muiñeira, la vella i la nova. Aquesta darrera és emprada també en altres ocasions, com per exemple com a cançó de treball o de bressol (arrolos), i es caracteritza per un ritme bàsic de tipus ternari, mentre que el de la muiñeira vella és binari. Hi ha força varietats de muiñeiras, com les ribeiranas carballesas, que tenen un aire una mica més viu. Després de la muiñeira, el ball més popular és la pandeirada, de ritme binari, generalment cantada per una veu sola alternada amb un cor de dones acompanyades per pandero. La jota a Galícia és pausada, més melòdica i variada que la muiñeira. Té un compàs de 3/8, i sovint, un ritme afandangat. Consta de dues parts diferenciades anomenades punto i volta, la primera, quan es canta, es fa en versos octosil·làbics, i la segona, que és de fet la tornada, en versos de sis síl·labes. El terme foliada, o fouliada, tot i que de vegades s’aplica a una dansa concreta, designa de fet el context festiu en què es canta i es dansa, de manera que balls com la muiñeira, la jota, el fandango i, fins i tot, pasdobles i valsos, també són anomenats popularment foliada. Entre la música instrumental cal destacar les alboradas, executades per gaiters que en forma de cercavila anuncien de bon matí la celebració d’una festa. Les principals danses de caràcter cerimonial són les d’espases, de bastons, de cintes i d’arcs.
Des del punt de vista organològic, la gaita, o cornamusa, és sens dubte l’instrument més característic de Galícia, i té un clar valor emblemàtic per a la regió. La zanfoña, o zanfona, és la denominació gallega per a la viola de roda, instrument amb el qual molts músics itinerants acompanyaven el cant. Entre els membranòfons, els més importants són el bombo, el tambor i el pandero, que duu grans cascabells anomenats arxóuxelas. El chifre, de vegades anomenat pito, és una flauta de Pan molt usada pels castradors de bestiar. Entre els idiòfons, cal destacar el binco ('triangle'), les castanyoles i les cunchas, dues grans petxines que es freguen l’una amb l’altra.
Dins l’àmbit folklòric, el conreu de la música tradicional a Galícia ha influït de manera notable, des del principi del segle XX, el desenvolupament del moviment orfeonístic. El fet que existeixi un mitificat celtisme amb relació als orígens de la música tradicional gallega ha afavorit que molts grups musicals, especialment a partir dels anys noranta del segle XX, s’hagin afegit al revival internacional de músicacelta.
Bibliografia
- Sampedro y Folgar, C.: Cancionero Musical de Galicia, edició a cura de J. Filgueira, Fundación P. Barrié de la Maza, la Corunya 1982
- Schubarth, D. i Santamarina, A.: Cancioneiro Popular Galego, 5 vols., Fundación P. Barrié de la Maza, la Corunya 1984-88