Al llarg de la història ha estat dominada per perses, bizantins i àrabs fins que, al segle IX, la dinastia bagràtida n’inicià la reconquesta. Durant el regnat de la reina Tamar (1184-1212), Geòrgia visqué una època d’esplendor cultural, però al segle XIII els mongols i després els turcs i els perses envaïren el territori. El 1801 fou annexada a Rússia i els tsars aplicaren una política de russificació del país. Això portà al naixement d’un moviment de resistència nacional que es manifestà en tots els àmbits de la cultura, entre els quals la música. El 1936 Geòrgia passà a ser una de les quinze repúbliques socialistes soviètiques, fins que el 1991 es declarà independent de la Unió Soviètica.
Música culta
A partir del moment de la introducció del cristianisme, al segle IV, començà a desenvolupar-se la música religiosa. L’Església georgiana depengué de Constantinoble, però també fou influïda per la tradició siríaca. Alguns monestirs, com ara el d’Iviron, esdevingueren centres culturals importants pel que fa al conreu i l’ensenyament de la música (cantgeorgià). No va ser fins al segle XIX que, a través de Rússia, la música europea entrà a Geòrgia. A les principals ciutats, però especialment a Tbilisi, que es convertí en el centre musical més important del país, nasqueren associacions musicals, formades bàsicament per aficionats. El 1871 la Societat Musical Caucasiana fundà una escola de música i el 1876 sorgí una segona escola que fou el germen del futur conservatori, creat el 1917. La vida concertística girava entorn de la branca georgiana de la Societat Musical Russa, establerta a Tbilisi el 1883. Fou en aquesta ciutat on el 1851 s’inaugurà el primer teatre d’òpera del país, amb representacions d’òpera italiana, alemanya i russa. El nacionalisme tingué un gran pes en la història musical de Geòrgia. Començaren els estudis sobre la música religiosa i popular, i alguns compositors, com ara M. Balancivadze, I. Kargareteli i A. Karašvili, incorporaren elements del folklore en les seves obres. L’esperit de reivindicació nacional es prolongà fins ben avançat el segle XX. El 1905 nasqué la Societat Filharmònica Georgiana, dedicada a l’estudi i la difusió de la música nacional, tant popular com dels compositors del país. Aquesta centúria veié les primeres òperes georgianes, compostes per D.I. Arakišvili, Z.P. Paliašvili, V.I. Dolidze i Š. Taktakišvili.
Música popular
El primer tret que crida l’atenció de la música popular georgiana és el clar predomini de la música vocal per sobre de qualsevol altra forma. El cant, amb acompanyament instrumental o sense, és molt ric pel que fa a l’harmonia, la construcció polifònica, les tècniques vocals i la varietat d’estils. És lligat a tots els aspectes de la vida quotidiana, des de la feina fins a les noces i els enterraments, passant per les festes populars. Els diversos grups ètnics georgians, cada un dels quals té la seva pròpia tradició musical, contribueixen a crear un mosaic cultural variat. Malgrat aquesta gran diversitat és possible distingir dues grans zones diferenciades, l’oriental i l’occidental. A l’est predominen la monodia i les cançons a dues i tres veus. A l’oest, en canvi, són més abundants els cants a tres i quatre veus. Aquests cants polifònics són interpretats per un cor, en el qual hi ha un grup de solistes que executen les parts més agudes i la resta que fa el baix. Els cors són formats generalment per homes i els cors femenins són rars. Les cançons corals de dones es limiten a cançons rituals o relacionades amb la vida familiar. També hi ha un repertori de cançons per a solista, amb acompanyament instrumental o sense. Dins d’aquest grup hi ha, per exemple, cançons de treball, interpretades per homes, i també de bressol, aquestes cantades per dones. Les cançons d’amor, les narracions històriques i els cants humorístics poden ser interpretats per membres de qualsevol sexe.
Els instruments serveixen bàsicament per a acompanyar les danses. Entre els aeròfons es troba una mena de flauta anomenada salmuri. L’exemplar més antic que es conserva té només tres forats, però les versions modernes en tenen set. També hi ha un pifre anomenat duduki. El sac de gemecs té dues versions, el gudastviri i el ciboni, aquest darrer de so més penetrant. Pel que fa als cordòfons, hi ha el cangui, semblant a la lira, i una notable varietat de llaüts. El panduri té tres cordes, i el conguri, quatre. Així mateix, hi ha llaüts tocats amb arc, com és el cas del cianuri de dues cordes, i el cuniri, de tres. Quant als instruments de percussió, destaquen la dajra, el doli, un tambor doble, i el diplipito.